Espècie a extingir

Ja fa dies que vull localitzar en Miquel, però no ho aconsegueixo. Em sembla que és el telèfon d’una botiga de no sé qui que és amic del cunyat d’en Miquel –i si no és això és una altra cosa semblant– i a través de la qual ell rep els avisos. Els avisos de les cases en les quals s’han de fer unes petites reparacions.

En Miquel és –o era– la providència, sobretot per als caps de casa que no tenim cap aptitud per al bricolatge. Ho sap fer tot. És una practiquíssima “unitat de treball”, gràcies a la qual hom pot prescindir del via crucis dels especialistes.

El problema de l’especialista és que no pot treballar mai sol, i que quan vols fer una petita obra casolana obliga a posar en marxa un mecanisme lent i complicat. Si vols posar, per exemple, fusta o suro sobre l’enrajolat, ja saps què passarà. El dia que l’especialista vingui –enorme favor que cal agrair-li molt visiblement– no compteu pas que pugui fer res. Us dirà que sou uns inconscients, que tothom sap que ell no es pot posar a treballar si abans algú no ha rebaixat les portes. I “qui” rebaixa les portes? Ell no, evidentment. Qui rebaixa les portes és el fuster. Quants mil·límetres cal rebaixar les portes? Intentar que dos especialistes connectin i s’entenguin és una de les coses més difícils d’aquest món. I si pel fet de rascar la fusta cal, després, aplicar una mica de pintura en algun punt, haurà d’entrar en joc un tercer personatge, el pintor. I si, en refer el sòcol –després que hagi vingut un paleta–, cal reposar els endolls elèctrics, res no quedarà enllestit si no ens compareix un electricista…

En Miquel no és ni empaperador, ni paleta, ni electricista ni fuster, però ho fa tot. Quan arriba, es tracta de donar-li una primera i petita llista dels desperfectes casolans i dir-li: vostè mateix, endavant! Convé, això sí, no atabalar-lo massa d’entrada, perquè és un home que no té pressa; és prudent d’anar-lo informant a poc a poc, “ara que hi penso, també hi ha un pany que s’encalla…”

Mai no dirà “això no és cosa meva”, o sigui que és exactament l’antiespecialista. Tot és, precisament, cosa seva: arreglar l’aixeta, enrajolar la cuina, desembussar banyeres, encarregar i col·locar uns prestatges de fusta… No és fàcil de trobar gent d’aquesta mena, i d’ençà que no puc localitzar en Miquel penso que potser la seva col·laboració ja és un fet històric, i que s’ha extingit l’últim representant de l’espècie.

No recordo com vam descobrir en Miquel, a casa, però sé que l’hem recomanat a parents i amics. Segurament ha estat un error. Hauríem d’haver-lo conservat en secret. És possible que l’èxit l’hagi convertit en un ésser ja inaccessible, perquè de l’èxit popular d’en Miquel no se’n pot dubtar: la gent està cansada de la multiplicació de tràmits… i factures.

És innegable que en Miquel és un home fora de la llei. Si hagués de pagar contribució per totes les seves especialitats, no se’n sortiria pas. La llei no ajuda els polifacètics, la llei no accepta els benefactors que estan disposats a ajudar-te en tot el que calgui. En una societat antiimaginativa, l’home que vol fer més d’una cosa és un intrús.