Canteu, canteu, sibil·les

Una vegada a l’any, la pesada porta del temps, misteri intransitable per als humans, s’obre per tal que l’antigor desfili entre els mortals amb l’anunci d’un terrible adveniment futur, una profecia de tots els mals que s’han d’abatre impecablement sobre aquest món condemnant aquells que en vida no hauran fayt servisi.

És de nit i és una dona, poderosa, admirada, i també temuda, una dona en un món d’homes, la qui ve a revelar un coneixement antiquíssim, transmès any a any, de boca a orella, d’un primer escrit primitiu al llibre immortalitzat en una impremta, és una dona la que permet transportar fins als temps moderns el ressò llunyà, fosc, sorgit als intestins de la cova, allí on l’oracle va manifestar-se.

El misteri es fa missatge als vius a través d’una veu d’àngel, un esperit pur que anuncia un infern, un cel de foc i una terra de tremolor, portadora de la notícia terrible que s’abat sobre ànimes tremoloses, esporuguides, commogudes pel to sord del timbal, l’estrident respirar del sac de gemecs i el cant profètic que s’escampa arreu com l’ull del judici final que tot ho veu, tot ho condemna.

Per això la Sibil·la torna avui, com ho fa cada any, per avisar dels mals profetitzats en l’ahir més antic però per oferir un camí de salvació a tots aquells que abracin la fe nascuda una nit com aquesta. Vet aquí el sentit que explica la presència de la Sibil·la a les esglésies de Catalunya, la nit de Nadal, interpretant aquest cant profètic abans de la celebració de la missa més important de l’any, la dita del Gall, la que és dedicada a l’exaltació del naixement de Jesús. L’apocalipsi cara a cara amb la salvació, en un combat del mal contra el bé que s’estableix en la nit més lluminosa de totes.

En temps d’escassa religiositat, el retorn triomfal de la Sibil·la, que any rere any s’escampa arreu, cal entendre’l pel fet que “depassa l’estricta musicologia, la filologia, el sentit teològic, l’estudi històric o la interpretació antropològica (...) emergeix de la profunditat dels temps per prevenir-nos de la inestabilitat del món que coneixem”. Aquesta reivindicació de la vigència del cant de l’oracle l’exposa la doctora en història medieval Laura Castellet en el llibre que acaba de publicar amb Rafael Dalmau, editor, Sibil·la, naixement, metamorfosi i supervivència d’una profecia cantada. El text de Castellet ajuda a entendre l’origen remot dels mots carregats de mística que es cantaran aquesta nit i que a cavall del pas del temps han anat sobrevivint i adaptant-se a noves realitats, noves creences, noves maneres d’interpretar-ho, però sempre amb un ressò sorgit de l’abisme de la història.

El llibre de Castellet ens presenta un cor de sibil·les ben viu que deu el ressorgir en ple segle XXI a veus màgiques com la d’Àngels Graells, soprano que entre el 2003 i el 2021 va cantar la profecia des de l’altar major de Sant Maria del Mar, la primera dona a fer-ho en temps moderns en aquest temple.

Quasi vint anys submergint-se en el misteri de l’oracle deixen petja. Interpretar el text “impressiona”, diu Graells, sempre afable, sensible, plàcida. Per això, encara que ja no canti la nit de Nadal, en els ulls de l’Àngels hi ha quedat per sempre una lluïssor, com un exorcisme de tots els mals encara vigents, una mirada serena com una enorme, profunda, protectora abraçada.