Any nou, vida de sempre
Any nou, vida nova… La vella frase té un regust i una qualitat com de cartró, de matèria morta. Almenys així ho escriu Josep Pla: l’any serà igual als anteriors i als que vindran –diu. Tindrà ben poques diferències, de manera que el més adient seria dir “Any nou, vida de sempre”. La sensació, passant els anys i cada vegada més, és que el món avança però no progressa. Amb el senyor Pla n’havíem parlat algunes vegades, d’això del progrés humà. I ell (amb aquell somriure pétillant de malice –com va escriure el periodista Jean Baqué a Midi Libre)–, deia i repetia que allò que sí que ha progressat i millorat molt, és el WC. Ara la feina la podem fer ben asseguts, amb aigua corrent que ho fa desaparèixer tot, amb llum, calefacció i música si convé. L’escriptor de Llofriu explicava que a un destacat polític espanyol un periodista li preguntà quina era la seva fita principal en el govern del país, i el polític respongué: “Hoy hay muchos españoles, o sea la mayoría, que cagan en cuclillas todavía; mi ambición es que todos los españoles puedan cagar sentados.” Tot això no té gaire res a veure amb la nit de Cap d’Any ni amb el calendari, ja ho veig… m’hi ha portat la lectura del meu mestrívol admirat senyor Pla. Però allò cert és que tinc ben poc a dir-ne, d’aquesta nit i del canvi del calendari, pel que fa a records. En els anys (feliços?) de joventut la celebració pràcticament no existia. Ni festes, ni sopars especials, ni campanades, ni espantavelles, ni trompetes de cartró, res de nassos ni bigotis postissos. La immensa majoria de la gent ho celebrava (si ho celebrava) a casa. Moltes coses han passat avall, ara tot és diferent. I tot ha passat avall empès per l’inexorable, rígid, impassible i cruel temps. Sant Agustí d’Hipona, el màxim pensador del cristianisme del primer mil·lenni, a les seves famoses Confessions escriu que, si ningú li pregunta què és el temps, sap què és. Però si algú li ho pregunta, no sap què és ni sap què dir-ne. Com que un servidor tampoc ho sap, si em permeten aprofitaré per recordar el gran Joan Fuster, que escriu això al seu llibre Judicis finals. “Mentre dormiu us creix la barba: això és el temps.” Davant l’espai i les formes, encara s’hi pot fer alguna cosa. Davant del temps, res de res. Bon any nou, non obstante omnia.
