La serenor de Felip VI

El rei espanyol crida a la serenor. Li sembla que en la política hi ha massa fressa i que amb una mica de serenor s’arribaria a un consens entre els grans partits, que és el que toca i al que els incita. PSOE i PP xiulen. Com si no anés per ells la crida al consens, ni fossin els que fan fressa, ni els que el rei troba faltats de serenor. Però tot arribarà. Els espanyols es preparen per quan l’independentisme deixi l’hivernatge i surti de la cova. Fan veure que no, però el girar full d’ara i la concòrdia de què gallegen s’acabarà tan bon punt alcem la veu i, sobretot, tan aviat com no ens necessitin per manar. Tampoc s’han de posar d’acord en gaire res. Un 155 amb una mica més de tot, un retoc a la Constitució, una operació Catalunya, un xantatge generalitzat a empreses grans i un toc de diana a dotzenes de togats. Per això Catalunya no va aparèixer enlloc en el discurs d’aquest any. Ara la necessiten en calma, perquè preparen el temporal. Com demostra en la seva vida familiar i privada, si al rei Felip VI dels espanyols hi ha alguna cosa que li sobra pels descosits és serenor. Es veu que l’altra vegada que ho vàrem tenir a prop hi havia en l’unionisme emmascarat (civetistes, intermediaris, equidistants, negociadors, ponts aeris, terceres vies, neoautonomistes i moderadors) una gran confiança en el paper del rei, com així va resultar. Ell té la fórmula del xarop i el prepara amb serenor. Els altres ens l’administraran. Un amarg xarop espanyol.