Emprenedors que fan país

La inesperada mort de l’empresari Isak Andic, per accident arran d’una caiguda mentre feia senderisme prop de Collbató, ha commogut el món empresarial i associatiu català. Tot i que va néixer a Turquia, va venir a viure a Catalunya amb tota la família de jove i exemplifica perfectament el que ha estat i ha fet la Catalunya gran. Amb dificultats econòmiques que mentre estudiava el van obligar a treballar venent roba que importava de l’Afganistan, primer per encàrrec i després en un mercat, el 1984 va obrir, juntament amb el seu germà Nahman, una botiga de roba al passeig de Gràcia –al cap d’un any, ja en tenien quatre a Barcelona–, l’inici d’un gran projecte. Avui Mango és una multinacional catalana de la moda present en més de 110 països de tots els continents, amb més de 2.100 botigues i 15.000 empleats, i amb 20.000 –i 4.000 milions d’euros de facturació– de previstos per al 2026.

Isak Andic era una persona compromesa amb el país –“em sento català”, solia dir–, i amb una gran diversitat de projectes que portava a terme col·laborant amb altres institucions. Era un dels principals col·leccionistes d’art de Catalunya i col·laborava amb el Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Si bé el seu germà –viu jubilat a Jerez, on gestiona una cria de cavalls de raça espanyola de la seva propietat, la seva passió– feia declaracions contràries al sobiranisme i al procés, Isak mai s’hi va pronunciar i tampoc va sucumbir, ni en els moments àlgids del procés, a les pressions que de ben segur que va rebre del govern espanyol per traslladar la seu de Palau-solità i Plegamans a l’Estat espanyol. Era un home de conviccions fermes i no es deixava manipular fàcilment. Les úniques multinacionals catalanes que no van cedir a les pressions van ser Mango i Grífols.

Andic era una persona tremendament reservada i gens amant dels focus i la premsa. Reservat en totes les seves obres i en les accions en què col·laborava, ja fossin socials o culturals. La seva pèrdua és un gran dany i la seva aportació ha estat molt important per a Catalunya, perquè ens ha ensenyat com es pot fer país treballant calladament i amb gran amor a l’empresa, una empresa que, tot i les ofertes que va tenir, mai va voler vendre. Un acte que l’honora, ja que és així com un país prospera, creant empreses grans i amb tradició i arrelament al territori.

A mi sempre m’han fet pena, tot i que hi tenen dret, aquests joves talents, sobretot del camp de les TIC, que han tingut una idea, l’han desenvolupat i després se l’han venut a una multinacional per una quantitat important de diners. Certament em diran que això és el capitalisme, i tenen raó, però també hi ha un capitalisme que hem de reivindicar, amb ànima, que mira de crear riquesa i llocs de treball al seu país, i és aquest el que m’agrada i el que s’ha de fomentar. Empresaris amb responsabilitat social i amb sentiment de pertinença, perquè és l’únic camí perquè el país creixi d’una manera més solidària.

El desembre ens ha portat una altra notícia, per sort no tràgica, i és el pas al costat de l’emprenedor Salvador Sunyer i Bover al capdavant de Temporada Alta. Una iniciativa que va néixer a Salt fa trenta anys i que ha sabut convertir en un dels principals festivals de teatre de principis de tardor. En tres decennis, ha passat d’oferir set espectacles als 110 d’enguany, repartits per nou municipis de Girona i Barcelona. Avui Temporada Alta és un festival que moltes companyies i programadors nacionals i internacionals tenen com a trampolí per mostrar els seus treballs.

Una virtut d’aquests emprenedors és que han sabut fer equips i, quan arriba el moment de la substitució per les raons que siguin, el projecte queda en bones mans i amb l’horitzó ben definit.