Sota la remor de fons

El nou vicepresident del govern espanyol i ministre de Cooperació Territorial, Manuel Chaves, ha dit una frase que demostra fins a quin punt el llenguatge, en la política espanyola, sovint emmascara i confon més que no pas defineix. «Procurarem satisfer les legítimes aspiracions de les comunitats autònomes, tot preservant els interessos generals de tots els espanyols», va dir Chaves en la presa de possessió del nou càrrec. La frase és enganxosa, com una barreja d'aigua i guix, sense gens de fluïdesa ni de guspira, pura pasta, a punt per aplicar a qualsevol superfície. Pel sentit, si l'oient no hi posa gaire atenció, que és el més habitual en aquesta mena de discursos, sembla d'una correcció política absoluta. És el que se sol dir quan mana el protocol, quan les paraules no han de ser res més que una anodina remor de fons, a l'estil dels discursos del rei d'Espanya. Chaves no és el rei. Només era una mena de califa socialista andalús que ha fet el salt a Madrid, igual com en altre temps el va fer aquell califa popular de València que es deia Eduardo Zaplana, d'infausta memòria. Però si es considera amb detall la frase, en aparença tan prudent, de seguida s'hi observa una estranya manca de sentit. Com és que Chaves contraposa els interessos de les autonomies i els interessos de tots els espanyols? Que no estan formades per ciutadans espanyols, les comunitats autònomes? Que no és el mateix, el destinatari final, per bé que se superposin les administracions? El que Chaves insinua, el que està pensant és, en realitat, una altra cosa. Quan parla de comunitats autònomes no s'imagina pas la Rioja, Cantàbria o Castella i Lleó, sinó aquelles que tu i jo, benvolgut lector, sospitem, les conflictives, les reivindicatives, les que van motivar que s'inventés aquest mapa de coloraines per aigualir uns drets històrics. I quan Chaves es refereix a tots els espanyols al·ludeix a aquells que no tenen dubtes d'identitat espanyola ni ambigüitats. Aquest és el conflicte. Aquí sovint diuen una cosa quan, de fet, en volen dir una altra i, en definitiva, tot és ben simple i sempre anem a parar allà mateix.