Els que neixen

En Pol, petit, prematur, aferrat en aquesta vida amb un plor de gana de creixença i un somriure que apunta que serà un tipus simpàtic, no havia de sortir fotografiat avui a les pàgines d’aquest diari. En tot cas el nadó havia de ser notícia demà passat, quan el paper expliqui allò que ha succeït el primer dia de l’any, perquè el menut aspirava a ser un dels protagonistes de la jornada des que a la seva mare, la Txell, li va ser anunciat el part per a l’1 de gener del 2025.

Però la criatura tenia pressa i va decidir avançar la seva vinguda a aquest món a un dia aparentment qualsevol, el segon dijous d’aquest mes de desembre, i intentar passar desapercebut, que la fama, si li arriba, ja li vindrà pel que sigui capaç de fer i construir en aquesta vida, i no tant pel fet, o el fat, d’haver estat el primer nadó d’un any que comença. De totes maneres, nascut el 12 del 12 de l’any 24 (12+12 fan 24 si algú ha oblidat el sumar) és una matrícula numèrica que per a aquell que cregui en aquestes coses de la simbologia en podria voler dir moltes, i totes bones.

Per exemple, es diu del 24 que és un número semiperfecte, cosa important tenint en compte que la perfecció ni existeix, ni cal perdre temps buscant-la (vet aquí un idea en forma de consell per al Polet que quan sigui gran, si arriba mai a llegir això, sàpiga que no cal que s’entretingui en filigranes, que vagi de cara a barraca i gaudeixi d’allò que vagi sent i fent i així, de mica en mica, arribarà a ser allò que desitgi. Que la vida és caminar i no tant el destí i encara menys cap podi). Tant li fa la perfecció o la imperfecció, perquè també es diu del 24 que és el guarisme que representa l’equilibri, l’harmonia i el suport, i amb això n’hi ha prou i de sobres per anar trescant per la vida.

La història del Pol és una història de principi, d’una vida petita que comença a fer-se gran, un relat d’exaltació i de joia, una gasolina avui més necessària que mai perquè en acabar l’any és inevitable que aparegui l’enyor quan en girar la vista enrere es comencen a veure aquells llocs que han deixat buits els que van decidir marxar per sempre i, sí, aleshores el cor es fa una mica petit.

Una societat en què la mort és massa present ha de parlar més dels que neixen i no tant dels que se’n van. Sí, cal parlar més de la meravella d’haver parit un fill i menys de la barbaritat que representa llevar la vida a una altra persona; cal aplaudir la valentia de les mares i deixar de sentir admiració pel laberint fosc de les ments criminals. Cal que l’obligació de fer homenatge als que marxen i el llegat que deixen no impedeixi parlar dels que neixen i el futur que els espera.

Per això aquest article es dedica al petit Pol, però també a la mare que l’ha parit optant per un canvi radical de vida, decidint deixar de voltar pel món –ha estat en una cinquantena de països– per fer del seu fill el campament base d’un nou viatge. I la primera etapa d’aquest llarg recorregut és la de vetllar perquè el nen guanyi el pes perdut els primers dies. I d’aquesta manera la Txell ha entrat de ple en el món de la felicitat de ser mare i, inevitablement, en el del patiment per qualsevol cosa que passi al nou nat. I per acabar, un últim consell, aquest per a la mare; es pateix una mica, sí, però sobretot es gaudeix, perquè no hi ha millor viatge que el de caminar al costat d’un fill mentre aquest va fent via.