Els nens també fan polseres

El meu nebot petit ha inclòs a la carta que ha enviat als Reis Mags un joc per fer polseres. A l’hora de repartir les compres entre els adults, és la petició que m’he autoassignat, convençuda que trobar l’objecte del desig no em donaria gaires maldecaps. Doncs no podia anar més errada. A totes les botigues de joguines en tenen, perquè es veu que està de moda això de fer polseres i collarets, però resulta que totes les possibilitats fan tuf de cotó de sucre, amb un domini absolut i autoritari del rosa i el lila i unes fotografies fantàstiques de nenes que xalen moltíssim amb la nova activitat. Descartades les botigues físiques després de gastar molta sola de sabata, he anat a parar a internet, on diuen que s’hi pot trobar absolutament de tot. Allà, totes les combinacions s’anuncien deixant molt clar que es tracta d’un producte per a nenes i, malgrat que és obvi que ningú em tallarà les mans si se m’acut demanar-lo per al nebot, el disseny carrincló de la caixa ja convida a descartar-lo. Quan estic a punt d’abandonar, visualitzo una proposta que sembla unisex perquè, si més no, descarta el rosa i el brilli-brilli. Efectivament, està pensada també per a nens però són polseres de cuir, que ja sabem que el cuir i els tatuatges fan més de mascle. Tot seguit una botiga de joguines m’ofereix polseres de l’amistat per a nenes de 6 a 12 anys perquè suposo que els nens són més de la brega, i per acabar, abans de desistir, topo amb una caixa de color blau que en realitat és un quit de manualitats, i entre les diferents opcions de jocs creatius hi ha la de fer polseres. Cada cop més a prop de descartar aquest regal, em pregunto per què encara ara hi ha fabricants que s’entesten a perpetuar els estereotips de gènere, sobretot perquè sempre que aquesta tendència es manté, acostuma a ser la dona, o en aquest cas la nena, la que apareix com el sexe dèbil.