No perdem les bones maneres

Soc més urbanita que el fum dels autobusos però de tant en tant m’agrada baixar les revolucions i escapar de l’estrès i els sorolls estridents que conformen la banda sonora de la nostra vida. Amb aquest fi procuro organitzar algunes escapades a espais on es respira aire fresc i on un cert silenci està integrat en la quotidianitat de la gent. No resulta senzill, pel simple fet que hi ha moltes més persones que espais per ocupar, però hi ha ocasions en què s’alineen els planetes i, no saps ni com, l’encertes. És la sort que he tingut aquests dies, quan he pogut gaudir de la tranquil·litat d’alguns indrets de la comarca d’Osona i d’algunes rutes de muntanya que són aptes per als que ara mateix no resistiríem ni una cursa de dos quilòmetres sense recórrer a l’opció de caminar. Fins i tot tenen rutes adaptades a persones que es desplacen en cadira de rodes. Així és com he pogut regalar-me imatges pròpies de postal i una pau que sabia greu trencar amb un simple esternut. El context convidava a emmudir però el silenci es trencava de forma automàtica cada cop que es creuaven dos o més visitants, que és quan la cortesia pesa més que el respecte a l’espai natural. Mai no falta un “hola”, un “bon dia” o un “gràcies”, perquè la bona educació és inherent a les passejades per aquests espais. Són les mateixes maneres que de forma incomprensible perdem quan tornem a la rutina de les grans ciutats, on el ritme infernal que hem assumit com la nova normalitat ens submergeix en un caos que fins i tot ens despista i ens fa oblidar què és allò que mai no hauríem de deixar perdre. Vivim en una societat canviant, és cert, però hi ha conductes que no hauríem d’aparcar perquè la bona educació ens resta poc temps i té beneficis en l’estat d’ànim. I perquè no hi ha res com un somriure i unes paraules amables per començar el dia amb bon peu.