Meditació d’inici d’any

Avui és 3 de gener, tot i que jo he escrit aquest article uns quants dies abans. Abans, fins i tot, del traspàs de l’any, súmmum de l’excés d’unes festes que, a mi, ves per on, m’agraden molt, bé que la joia que proclamen cada cop em sembla més embardissada per l’adotzenament general. Jo, que no soc estrictament un home creient, reclamo en silenci que deixi d’amagar-se l’essència de Nadal: el naixement, en definitiva, de Crist. Potser algú, en llegir el títol d’aquest article, s’ha pensat que anava d’una altra cosa. D’una meditació d’inspiració budista, per entendre’ns. No és ben bé així: la meva meditació també es proposarà de concentrar l’atenció en algun objecte, però per tractar d’entendre’l millor. Aquests dies de final d’any i començ d’un de nou, homes i dones que s’han lliurat libèrrimament a l’engreix propi per mor d’uns àpats sense mesura —“i tan pobres com som”, deia Salvat-Papasseit— deuen haver seguit el ritual de cada temporada: la dels bons propòsits. Curiosament, aquests bons propòsits no inclouen mai els altres, sinó només un mateix: aniré al gimnàs per intentar redreçar una línia que s’ha anat tornant cada cop més corba; m’inscriuré en una acadèmia d’anglès perquè ja fa pena que no sàpiga mantenir una conversa decent amb un natiu; aprendré a... el que sigui.

Potser estaria bé vui és 3 de gque, quan ens fixem objectius per a l’any nou, n’hi hagués uns quants que tinguessin en compte els altres (ja no goso dir-ne el proïsme, que és una paraula que més aviat em fa tirar enrere). I que resultessin realitzables: aquest any miraré de fer una mica més feliços els qui m’envolten a la feina, posem per cas. El 2025 serà l’any en què dedicaré un deu per cent del meu temps lliure a ensenyar català als que volen aprendre’n i topen, ves per on, amb el mur de la ineptitud administrativa. I si vas al gimnàs perquè vols redreçar una silueta que, després dels xeflis nadalencs, s’ha deixatat massa, inverteix-hi uns quants minuts ensenyant una mica de llengua a algun d’aquells goril·les vigorèctics que, sota la muntanya de múscul, també deu tenir un cervell propi.

No fa gaire em vaig trobar un conegut per Vilafranca que em va preguntar: “Jordi, ¿tot bé?” Jo, per no entrar en raons, vaig fer que sí, que tot prou bé i para de comptar. Quan em fan aquesta horrible pregunta —un anglicisme passat pel refregit castellà— acostumo a contestar que prop de bé. Però l’altre dia, després que el veí vilafranquí m’ho preguntés, vaig pensar que una qüestió com aquesta mereixeria una resposta més o menys prolixa i matisada.

Malament rai si ens anés tot bé, a la vida. Quin malson! ¿A què podríem aspirar, llavors? No, si ens hi aturàvem una estona, segurament la majoria de nosaltres convindríem que una bona part dels afers que més ens amoïnen no van mai bé del tot. La salut: a una determinada edat, anar fent ja és molt. (Però és que el dolor massa persistent a les cervicals ens posa de tan mala llet!) La feina: ¿haig de continuar aguantant els improperis d’aquell cap tan caragirat i, a sobre, em recomanes que miri de fer-lo feliç, com a la resta de companys? Aspirem que les coses vagin plausiblement bé, tot donant per descomptat que el bé absolut és una quimera. I, encara que em surti un to una mica missaire, que no és ben bé el cas, mirem de fer sentir bé els altres. Incloguem-los en els nostres propòsits d’aquests dies.

Des de fa tres dècades ben bones, jo acabo i començo l’any llegint Josep Carner, que és un poeta immens que sempre té coses a dir-nos. “Els homes som migradament divins”, va deixar escrit en la poesia Les fulles de l’abril. M’estimo més aquesta definició que no pas la que ens donà en els versos de Boira: “Els homes som l’ombra d’una ombra”, unes paraules que entronquen amb una reflexió ben fonda que agradava de fer a molts autors del barroc. Sí, Carner –la (re)lectura d’aquest poeta– és un magnífic propòsit per a tot l’any. Me’n nodreixo jo, i se’n nodriran els amics, a qui aquests dies passo versos pel mòbil, o els meus alumnes, amb els quals comentaré alguna poesia a classe. Carner ens ensenya el valor de la pietat: la de l’últim raig del dia que encara daura la fulla que cau o la que ens reclama aquest cirrus vagarós: “Un pobre núvol es fon, / desitjós que el compadíssim”. No conec cap altre poeta que hagi creat imatges tan belles i, doncs, tan plenes de veritat. D’aquesta bellesa, n’hem d’extreure una lliçó: la de la cura dels altres. I la de la gratitud. Com ens demostra aquell captaire que “oi, vora el foc, que pugui beneir-lo / amb la pretesa d’escalfar les mans”.