La resta del món

“No hi ha festes sense el seu gener.” Ho canta David Carabén en una de les últimes composicions de Mishima, una nadala que es titula El pollastre de la nit de Nadal. Ja hi som, al gener. Ja hem fet balanç de l’any i hem recollit el reguitzell de malvestats que ens han caigut al damunt. Les més properes: la tragèdia cruel del País Valencià, l’aigua desfermada, i la ineptitud, la desídia o la mala fe dels governants, o totes tres coses alhora. Les més allunyades, però no tant: les guerres que romanen en el mapa i les noves guerres, els genocidis coneguts i els que oblidem. Les més cruels: l’augment de la pobresa, el menyspreu envers els qui no tenen res i volen sobreviure, la ignomínia esfereïdora dels mascles que gaudeixen de la traïdoria i de la submissió, la manca d’un habitatge digne. I encarem obscurs, en la solitària nit, a través de les ombres, un any nou que se’ns presenta com un nou capítol en el drama persistent d’un segle que ens aboca al pitjor dels escenaris, aquell en el qual els exèrcits, ignorants, s’enfronten en batalles confuses.

Em temo que començo l’any amb una dosi excessiva de pessimisme. Me’n disculpo. Tots, en certa mesura, tenim i tindrem engrunes de felicitat properes que ens salvaran del desastre. Que, si més no, n’apaivagaran els estralls i ens permetran la il·lusió d’un cert benestar. “Beurem després alguna copa junts”, deia Vinyoli, després d’escriure “minuciosament endreces” en els llibres que acabava de regalar. Dos. Tenim i tindrem un clos on arrecerar-nos. O, com canta Carabén, “almenys ens tenim l’un a l’altre; la resta del món tant se val”. La resta del món és el territori de la mentida que senyoreja en les planetes dels nostres dies, és la presència inquietant de les purulentes maniobres extremistes, és la pèrdua constant dels valors que ens definien. Beurem una copa mentre veiem, pels finestrals del cafè, com desfilen els genets damunt cavalls desbocats.