Que poc que ens coneixen

És sorprenent la quantitat de persones, diguin-ne si volen empreses, que miren de captar el nostre interès sense tenir ni la més remota idea de les nostres manies o les nostres preferències però intuint què ens cal en cada moment. Un simple cop d’ull a la safata d’entrada del correu electrònic m’ha fet sospitar que qui m’espia no en papa ni una. Ja entre els primers mails em crida l’atenció un enunciat: “Posa interès als teus estalvis.” A veure, ànima de càntir, amb quins estalvis vols que m’emocioni, si pateixo del mateix mal que la majoria de mortals, que no és ni més ni menys que arribar esquifits a finals d’any. Vaig a escurar les butxaques, no fos cas que l’espia disposés d’informació que m’ha passat per alt. Tot seguit descobreixo un segon correu: “És el moment perfecte per a estalviar.” Perfecte per a qui?, em pregunto. I dos o tres comunicats més que pivoten sobre la convicció que soc una persona amb capacitat estalviadora –la capacitat la tinc, ara només em falten els recursos–. Potser la clau la trobaré quatre correus més avall, quan algú que no tinc el gust de conèixer em vol ensenyar a planificar les meves compres intel·ligentment. Potser no soc la persona més intel·ligent del món a l’hora de comprar, però ja no tinc edat perquè m’ensarronin, així que, directament, l’ignoro. Faig les mateixes passes amb els que regalen un any de llum i de gas, amb qui m’ofereix un mòbil gratuït i amb qui em vol seduir amb descomptes increïbles, però si gasto més de 150 euros –encara no sé en què–. Passo de llarg també de qui s’ofereix com el millor aliat per ser més productiu –resulta que es tracta d’una impressora, així que ja m’explicaran– i em detinc només en un missatge d’una companyia d’audiòfons que recomana la compra responsable de joguines sorolloses, i lamento no haver-lo fet arribar a la família quan les meves criatures eren petites.