Poetessa eterna

Estava davant de l’ordinador a punt de començar a escriure l’article quan una trucada d’una bona amiga al meu mòbil m’ha fet saber que la Rosa Fabregat ens ha deixat. Després d’un silenci llarg hem convingut que feia temps que, com que estava reclosa a casa, desorientada, clavada a una cadira de rodes, potser, només potser, la vida que ella havia viscut i gaudit també feia temps que l’havia abandonat. Poetessa, novel·lista, contista, assagista, articulista, doctora en farmàcia, membre i sòcia d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, membre del PEN Club i de la Societat Catalana de Ciència-ficció i Fantasia, Creu de Sant Jordi 2017, Premi Nacional de Cultura el 2022, premi Sikarra i medalla al mèrit cultural de la Paeria de Lleida i un llarg etcètera de reconeixements ben merescuts per una persona amb un cor inabastable. Rosa Fabregat ens deixa un buit immens quan l’any fineix envoltat de llàgrimes que vessen la seva absència. Asseguda rere el finestral de casa seva, la Rosa embadalia amb el vol majestuós de les cigonyes sobrevolant el riu Segre. Cigonyes. Presents sempre en els seus poemes. En la seva vida intensa. Les piulades de condol a Twitter s’escampen com la sorra en el desert. Ha mort la poetessa de Ponent. Universal. Cerverina i lleidatana fins al moll de l’os, la Fabregat era una dona valenta, avançada al seu temps tal com demostrà en la seva novel·la La capellana (Ed. Elfos, 1988; reeditada per Pagès Editors, 2017), on defensa la inclusió de les dones en el sacerdoci catòlic i rebutja l’obligatorietat del celibat. Els poemes de la Fabregat són càntics de vida. Repetia constantment el mot que més li agradava: ocell. Envejava el vol dels ocells. “Sembla que levitin.” Envejava les seves ales. Potser per aquest motiu les aus són convidades permanents en les seves obres. Ella mateixa sovint es transformava en cigonya en els seus poemes. L’enyor per les Terres de Ponent va fer que abandonés Barcelona i retornés al lloc que mai no va voler abandonar. Lleida. Ni tan sols la boira gebradora i el fred punyent de l’hivern ponentí van aconseguir fer-la desdir. Volia retornar a Lleida. I ja no se’n va moure mai més. Tapada de dalt a baix, fent capes de ceba amb la roba, sempre era present a les presentacions de llibres, exposicions, recitals poètics, concerts i qualsevol esdeveniment cultural fins que el cos li va dir prou. Adolescent eterna, els seus ulls brillaven amb l’emoció del primer amor sense que mai hagués perdut el pensament màgic de la infantesa. Amb ella vaig compartir converses, confidències, secrets i publicacions. En el llibre Quartet ponentí (Pagès Editors, 1999), que vam escriure conjuntament amb Guillem Viladot i Francesc Pané, en el seu relat Vells amants, la Rosa, en un llenguatge poètic, sublima l’amor etern. “...M’agrada sentir-te al meu costat, company, amat, amic. Potser ens espera el dolor i la malaltia en l’últim tram del camí. Esmolet ancestral que has cridat la meva ànsia de paraules. Cigne blanc que llisca l’aigua del Segre. Al meu costat. Cap al mar.” Descansa en pau, poetessa eterna.