El voraviu
Avui que el 2024 plega
Ara en veiem unes quantes que ni vàrem ensumar quan va engegar l’any
Deia l’àvia Neus que res com el pas del temps deixa tan clar que som molt poca cosa. Avui que el 2024 plega i tanca la barraca, es veu brillar el que deia l’àvia si repassem què ha portat l’any i què s’ha endut. I si repassem, sobretot, com ho ha portat i com s’ho ha endut. Posem per cas aquella propaganda institucional que deia que l’aigua no cau del cel. El 2024 hem fet sort de poder superar una mica les conseqüències de la sequera que els publicistes anessin tan sobrats. Ves a saber on seríem si no haguessin caigut del cel els litres que han caigut del cel, per molt que diguessin els seus cartells. O posem per cas Aragonès, Vilagrà, Sabrià i Vilalta, que eren els cognoms més representatius entre els que es comportaven amb un aire d’eternitat bo i que només els sustentaven 33 diputats. Han fet via abans que hagi arribat 2025. Posem per cas el que vostès mateixos haurien dit si els haguessin preguntat per una relació de parella sòlida malgrat les adversitats. Ningú els hauria fet dubtar de Marta Rovira i Oriol Junqueras. Però ja veuen com han acabat. O posem per cas els set diputats de Junts que Sánchez necessitava. El missatge que venia de Waterloo que cobrarien al comptat ens va fer somiar. Però sembla que el català a Europa tampoc serà amb la presidència polonesa. I el TC no es traurà la son de l’amnistia de les orelles abans de l’octubre. Aquesta nit s’acaba l’any. Que tinguin un bon 2025!