Un any enfonsant-nos

Dates de balanços de l’any que deixem enrere i de projectes lligats amb el canvi de xifra. Per als catalans ha estat un any amb dos episodis greus: els mesos de la sequera i la tragèdia històrica del País Valencià. Aquests dos impactes ens han fet notar que l’emergència climàtica ja és una realitat, i que la classe política ignora les prevencions científiques. La tragèdia colossal del País Valencià, a més, va tenir una responsabilitat política total comprovada amb un seguit de negligències encadenades. És ignominiós que encara continuïn governant els qui no van activar l’alarma quan tocava, i que van gestionar l’ajuda urgent amb una lentitud exasperant, o fins i tot impedint-la. Sortosament la gent del carrer no va fallar i es va mobilitzar en contra de les ordres immobilistes de les autoritats. Un fet contundent i reconfortant davant tanta desídia. Des d’un punt de vista social, ha sortit a la llum que tenim problemes gravíssims en l’habitatge, en l’ensenyament, en la pèrdua del poder adquisitiu, i en la reculada dels usos del català (encara molt més greu al nord de la ratlla fronterera). Enguany l’independentisme ha tocat fons moralment, i una part que se’n reclama va perseguir el president Puigdemont com un terrorista mentre cedia tot el poder de Catalunya al PSOE, amb la promesa d’un finançament “singular” de qui no compleix mai les seves promeses amb Catalunya. Urgeix reconstruir el moviment independentista o ens afogaran. I això sembla que hauria de passar perquè el forat que ERC ha deixat orfe es tornés a refer i reconstruir, amb les mateixes sigles o unes altres. Un altre forat sense cobrir és l’antirepressiu, encara no tenim una coordinació transversal i ja veiem com la repressió, lluny d’aturar-se, creix.