Demolició: acusat, jutjat i linxat

Llort va guanyar el divuitè premi L’H Confidencial l’any passat amb una de les novel·les més arriscades i valentes que ha escrit, Demolició. Llort és Lluís Llort (Barcelona, 1966), periodista d’aquest diari des de fa 38 anys, escriptor i guionista de sèries com Moncloa, ¿dígame?, de Telecinco, i Jet lag, de TV3, però a més d’un excel·lent periodista cultural és un gran escriptor, amb quinze novel·les publicades, una desena de llibres infantils a les espatlles i moltes participacions en llibres de relats col·lectius. Signa com a Llort i en les seves obres hi ha sempre un humor soterrat a més d’unes històries ben travades, ben escrites i que enganxen el lector. Va guanyar el premi Paco Camarasa de novel·la negra el 2020 amb la traducció al castellà d’Herències col·laterals, novel·la que va publicar el 2014 en català. Però tota la seva producció és de primera, amb títols com Trenta-dos morts i un home cansat, Si quan et donen per mort un dia tornes, La reina de diamants –escrita amb Sebastià Bennasar, Salvador Macip i Marc Moreno–, i Pes mort, Temps mort i Un assassí, que ha publicat a Crims.cat.

Que un jurat exigent com el del premi L’H Confidencial considerés que el seu era el millor entre 137 originals és una mostra de la vàlua i la necessitat d’aquest llibre, el primer original en català que el guanya, un premi que ha estat declarat desert en tres ocasions en divuit anys. Llort tenia clar que volia escriure aquest llibre, però tot i així el va tenir més de dos anys en un calaix. Algú li va dir que el tema era complex, o alguna cosa així com “ara no toca”. Però sí que toca i aquest premi ha donat impuls a una molt bona novel·la en la qual Llort, l’escriptor dels títols genials, deixa aparcat el sentit de l’humor que el caracteritza.

La novel·la, publicada per Clandestina Editorial, comença amb els abusos que pateix una nena de vuit anys. I ben aviat entra en la història de Rafel Egidi, un professor de la UB de 51 anys, casat amb l’Elsa i pare de la Jana, de 17 anys. El professor és acusat de violació per una alumna de 23 anys i veu com el seu món s’ensorra. Ell, professor, tertulià a la ràdio i articulista al diari, nega l’acusació, però no li serveix de res. El llibre descriu el procés de demolició de la seva imatge a les xarxes socials i arriba al judici i les conseqüències.

Si Llort va tenir molts dubtes en el procés d’escriptura era perquè li va agafar la por que el jutgessin, com al protagonista, per una cosa que no era el missatge que ell volia donar. El llibre toca un tema d’actualitat i ho fa de manera versemblant. És una ficció, no està basat en cap fet concret i té un enfocament sòlid i seriós com necessita un llibre tan dramàtic. I és una ficció, insisteix l’autor. No és un llibre sobre la violació sinó sobre el límit de la veritat, sobre la venjança, sobre el masclisme i el feminisme i, sobretot, sobre l’assetjament i els judicis paral·lels i de com la utilització de les xarxes socials, des de l’anonimat i la impunitat, pot ensorrar una persona. Insisteix que no és un problema de les xarxes sinó d’una societat que tendeix a fer judicis paral·lels. Com va escriure Aurora Bertran, Llort també demana que no es condemni el llibre sense haver-lo llegit. I val molt la pena fer-ho.