Oligarques

Hi ha els desgraciats: el seus països estan en guerra. I hi ha tots els altres, els afortunats, els que viuen en països en guerra... freda. La guerra, sempre la guerra, com a motor i essència de la nostra civilització. I l’aparició, potser com mai en les últimes dècades, de demagogs, portats al poder per l’ingenu sistema democràtic que permet, gràcies al vot popular, que manin els que se’l volen carregar obertament. Ja ho deia el sinistre Joseph Goebbels: “La gran broma de la democràcia és que dona als seus enemics mortals les eines per destruir-la.” Són idiotes, se’n reia, el gran ideòleg de Hitler. Proliferen, avui, els líders que prediquen confrontació i autoritarisme. Tots seguint l’empremta de la personalitat inestable i narcisista de Donald Trump. La novetat del govern que formarà Trump d’aquí a uns dies és la incorporació sense manies d’oligarques en els càrrecs executius. No és el govern dels millors: és el govern dels multimilionaris. El millor, en la cultura d’arrel puritana, és el més ric. Déu “marca” la virtut, diuen, amb l’acumulació de dòlars. Estàvem acostumats als oligarques russos i la seva influència en el govern de Putin, però Trump va més enllà i els posa tots (amb Musk al capdavant) en el nucli dur del poder. Ja no cal dissimular, ja es pot esborrar la línia fina que separava el poder públic dels interessos privats. La societat americana ha referendat la instauració d’un govern oligàrquic (óligon, en grec dels “pocs”). La condició per ocupar una cartera ministerial en la primera democràcia del planeta és ser megamilionari. Ja no es tracta de fer donacions interessades als candidats presidencials: ara s’entra directament en el govern i la influència es converteix en l’exercici descarnat del poder. En la societat dels mànagers ja no cal la intermediació dels polítics. Per a en Trump i companyia els polítics, com els treballadors improductius, són redundants. Sembla que els EUA entren en una era d’oligarquia sense embuts. Haurem de veure quant dura o si és la fórmula final.