2025, any de traspàs independentista

Sense poder institucional, sense un full de ruta definit ni col·lectiu ni de partit, i amb uns lideratges desgastats que se la juguen al tot o res –especialment Puigdemont i Junqueras–, el moviment independentista afrontarà un 2025 amb una decisió clau per a la seva supervivència: sostenir la divisió i la guerra per l’hegemonia interna, continuant el retrocés i consolidant la pèrdua de majoria social i política que s’ha constatat a les urnes el 2023 i el 2024, o recosir-se i rearmar-se per afrontar allò que totes les enquestes dibuixen: una etapa d’hegemonia política i cultural de la dreta i l’extrema dreta a Madrid, amb un PSOE debilitat i, per tant, on els diputats independentistes ja no completin cap majoria i quedin esclafats a Madrid –i, per tant, sense interès per part del PSC a Catalunya– per un govern del PP i del neofalangisme que ja controla alguns governs autonòmics i ajuntaments espanyols. D’altra banda, l’ANC i Òmnium han recuperat la bona sintonia després d’uns anys de relacions complicades i s’han vist forçades a replantejar les seves estratègies i objectius a curt termini després de la pèrdua de la majoria absoluta al Parlament, i el Consell de la República celebrarà eleccions enmig d’una guerra interna. Ara bé, si l’independentisme institucional no es repensa alhora, la bretxa entre el carrer i els despatxos seguirà engrandint-se i el moviment acabarà engolit.

Naturalment, l’independentisme no pot aturar una tendència cada vegada més certa: la pèrdua de poder del PSOE –i la dissolució de Sumar i Podemos com a esquerra reformista– i el retorn de la dreta, falcada per l’extrema dreta, a La Moncloa. És només un compte enrere en una legislatura que trontolla dia sí dia també i que, a tot estirar amb una resistència estoica de Pedro Sánchez, portarà a les urnes el 2027 amb el bloc que ara integren independentistes, PNB, Bildu, PSOE i Sumar totalment desgastat. Però l’independentisme sí que pot fer-se fort i blindar-se a Catalunya per esperar un nou canvi de cicle a Espanya.

Com? D’entrada, fent valdre els seus escons i regidors a Catalunya. I això no és posar preu en forma de càrrecs, assessors i altres favors, sinó definir qui és aliat i qui és enemic més enllà del tòpic esbiaixat de la dreta i l’esquerra. En termes nacionals, qui vol la supervivència de la nació i qui vol un café para todos en el millor dels casos. Començant per Salvador Illa, president de la Generalitat amb els 20 escons d’ERC, però capità d’un partit que el 2017 va disparar amb el PP per destruir l’independentisme polític i cívic i va avalar i aplaudir entusiastament el sistema repressiu espanyol. Quan el PSOE sigui expulsat de La Moncloa, cosa que totes les enquestes indiquen, el PSC a Catalunya potser perdrà la seva condició de partit hegemònic, o potser no. Però en tot cas no tindrà majoria per governar en solitari. I si l’independentisme ha estat capaç de recalcular col·lectivament el seu full de ruta, refer ferides i, també, fer un canvi de lideratges, arribarà al 2027 amb possibilitats de recuperar aquella majoria històrica del 52%, que per cert va destruir per l’eterna guerra interna de poder i egos.

Justament, la segona qüestió que va lligada a l’estratègia d’aliances són els lideratges. El 2025 arrenca amb el president a l’exili, Carles Puigdemont, i Oriol Junqueras al capdavant de Junts i d’ERC. Per tant, amb els mateixos lideratges que el 2017, perquè així ho ha decidit la militància de les dues formacions. Tant Puigdemont com Junqueras tenen a les seves mans la voluntat de centenars de milers de votants que, a diferència de les cúpules, només desitgen la unitat del moviment per sobre de guerres, càrrecs i egos personals. Si els dos líders se’n surten, endavant, però si no són capaços de treure del pou els seus partits i revifar el moviment, el més honest seria que pleguessin molt abans del 2027, perquè aquest nou cicle electoral pot ser l’última oportunitat de l’independentisme per recuperar la iniciativa en moltíssims anys.