Més pedagogia

S’ha posat de moda en deter­mi­nats cer­cles postu­lar que, en vista de l’actual situ­ació del nos­tre sis­tema edu­ca­tiu, el que cal, sobre­tot, és menys “peda­go­gisme”, terme que es vin­cula, pel que sem­bla, a un excés de teo­ries i meto­do­lo­gies que esta­rien minant el bon fer de sem­pre del pro­fes­so­rat. Però quina és, exac­ta­ment, la part de “peda­go­gia” que desit­gen supri­mir? O és que, pot­ser, pre­te­nen eli­mi­nar-la com­ple­ta­ment del nos­tre sis­tema edu­ca­tiu? En tot cas, en vista d’aquesta mena d’argu­ments –d’altra banda, recur­rents–, el que cal, al nos­tre parer, és apos­tar jus­ta­ment pel con­trari, és a dir, per més “peda­go­gia”, si ens ate­nim a l’accepció que la nos­tra tra­dició edu­ca­tiva ha ator­gat a aquest terme, sobre­tot en els períodes de reno­vació del nos­tre sis­tema d’ense­nya­ment.

Els pro­ces­sos soci­als d’inno­vació solen gene­rar reac­ci­ons d’opo­sició en deter­mi­nats col·lec­tius que se sen­ten inco­mo­dats per la nova situ­ació que es crea. Així, els movi­ments que la reno­vació pedagògica ha impul­sat històrica­ment, aquí i arreu, han gene­rat resistències, expres­sa­des amb més o menys virulència, però sem­pre al·ludint a “tor­nar al pas­sat”, cer­cant la segu­re­tat d’allò cone­gut. Durant el pri­mer terç del segle XX, apro­fi­tant l’impuls dels pri­mers reno­va­dors de finals del XIX, Cata­lu­nya visqué uns anys en què, lide­rats per l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, la Dipu­tació i després la Man­co­mu­ni­tat i la República, la peda­go­gia cata­lana s’impregnà dels aires reno­va­dors que, pro­ce­dents d’Europa i dels Estats Units, cons­tituïen el movi­ment deno­mi­nat Escola Nova. Aquell espe­rit d’inno­vació abastà cen­tres edu­ca­tius i ins­ti­tu­ci­ons de tota índole i on el con­cepte de “peda­go­gia” impreg­nava un mateix espe­rit.

Així tro­bem que des del 1902 fins al 1930 un seguit d’ins­ti­tu­ci­ons i ini­ci­a­ti­ves incloïen el terme vin­cu­lant-lo a la tendència reno­va­dora de l’època. En són exem­ples les Con­ver­ses Pedagògiques, l’Acadèmia Pedagògica Cata­lana, el Con­sell d’Inves­ti­gació Pedagògica, l’Ins­ti­tut Pedagògic o Pedagògium, la Bibli­o­teca Pedagògica, el Con­sell de Peda­go­gia, el Semi­nari Labo­ra­tori de Peda­go­gia, el Con­sell Infor­ma­tiu de Peda­go­gia, etc. Mol­tes d’aques­tes ins­ti­tu­ci­ons i enti­tats foren impul­sa­des per Eladi Homs, bate­jat ales­ho­res com “el peda­gog de Cata­lu­nya”. Però a aquest movi­ment reno­va­dor no li mancà tam­poc la crítica per part de sec­tors con­ser­va­dors que, per exem­ple, dis­cre­pa­ven de la coe­du­cació que el nou movi­ment defen­sava o s’opo­sa­ven al nou mètode Mon­tes­sori impul­sat a Cata­lu­nya per la peda­goga ita­li­ana Maria Mon­tes­sori i pel mateix Homs.

Molt més recent­ment, a par­tir de la reforma que va intro­duir la Logse (1990), les crítiques a la seva supo­sada “peda­go­gia” van ser cons­tants, amb deter­mi­nats sec­tors del pro­fes­so­rat de secundària com els prin­ci­pals impul­sors, jun­ta­ment amb alguns autors que teo­rit­za­ren con­tra les refor­mes edu­ca­ti­ves de finals del segle XX. Per exem­ple, entre d’altres, la pro­fes­sora sueca Inger Enk­vist, molt sol·lici­tada per deter­mi­nats grups polítics i cor­po­ra­ti­vis­tes, també de casa nos­tra, perquè abonés el dis­curs anti­pe­dagògic.

I en els dar­rers mesos, com hem dit, una nova remesa de crítiques s’adre­cen al supo­sat “peda­go­gisme” del sis­tema edu­ca­tiu atri­buint-li la causa dels seus mals. Però algú gosa­ria ata­car, per exem­ple, alguns aspec­tes no efi­ci­ents del sis­tema sani­tari amb el nom de “medi­ci­nisme”? No és la peda­go­gia la que ha de reco­pi­lar els conei­xe­ments sis­temàtics sobre l’edu­cació que s’han obtin­gut al llarg d’anys d’estu­dis, experiències, teo­ries i inno­va­ci­ons edu­ca­ti­ves? Què se suposa que fan, les dife­rents facul­tats, depar­ta­ments uni­ver­si­ta­ris, doc­to­rats, grups de recerca, cur­sos i semi­na­ris de tota mena que, sota el nom de peda­go­gia, estu­dien, ana­lit­zen i sin­te­tit­zen el conei­xe­ment sobre l’edu­cació que guia la teo­ria i la pràctica de l’ense­nya­ment? No obli­dem que la pràctica sense la teo­ria, igual que la teo­ria sense la pràctica, ens con­demna a actuar a les pal­pen­tes.

És del tot legítim i neces­sari cri­ti­car deter­mi­na­des pràcti­ques meto­dològiques o con­cep­ci­ons didàcti­ques del nos­tre ense­nya­ment, però això no ha de sig­ni­fi­car qüesti­o­nar la peda­go­gia com a dis­ci­plina, que, amb encerts i errors com qual­se­vol altra ciència social, cons­ti­tu­eix la nos­tra tra­dició edu­ca­tiva. Per això, ara ens cal, pre­ci­sa­ment, més peda­go­gia i no menys, per ana­lit­zar amb rigor i de manera sis­temàtica la rea­li­tat del nos­tre sis­tema edu­ca­tiu i millo­rar-ne la qua­li­tat.