Ferides

“Totes les meves ferides són sexis”, sento que algú diu sense por. Les meves, de ferides, no són gens atraients i sovint em porten a la basarda irracional, a la hipocondria sense diagnosi. Elles juguen a la recurrència i a la intermitència, com alguns ionquis. A la vida, les ferides emocionals ens escorten de prop. Als somnis i als plans de futur se’ls sol posar malament la realitat. Autors com Virginia Woolf, Gabriel García Márquez o Mercè Rodoreda han reflexionat sobre la perdurabilitat de les ferides internes i la influència que tenen en les vides dels personatges. Ensenyen que afrontar el dolor i compartir vivències és un gran pas cap a la curació. Però se sap que és un guariment utòpic. El dolor incrustat és l’assassí invisible que s’amaga entre les ombres. No hi ha ungüents ni màquines del temps miraculoses que esborrin les empremtes dels moments de pena fonda. Són cicatrius que s’encasten en la carn i en la ment, recordatoris presents d’un món que oculta les veritats més crues. Per què hem de fer veure que podem oblidar? La societat ens empeny cap a la superficialitat, els somriures plastificats. I les ferides no es tanquen. La vulnerabilitat no és signe de debilitat, sinó un acte de rebel·lia contra un sistema que exigeix resiliència a qualsevol preu. La literatura, amb la seva força subversiva, s’atreveix a explorar aquests pantans de manera visceral, i mostra que no hi ha certesa sense reconeixement del suplici. Llegiu Unes ales cap a on, per exemple, i coneixereu la veritat i la mare dels ous. Som imperfectes, som humans; i aquesta deu ser la summa bellesa de tot plegat.