Francesc Domingo

El 1928, el cineasta André Cayatte, aleshores un jove advocat a Tolosa de Llenguadoc atret pel surrealisme, va escriure a propòsit de la pintura del seu amic Francesc Domingo que “encara que la talléssiu en trossets petits i els poséssiu al palmell de la mà, o en un calaix, cada trosset continuaria viu”. És una exageració, perquè de pintura així de substanciada només n’havien fet Nonell, Mir o Gimeno, amb aquelles tremolors denses d’aigua d’estany, per dins de la qual hauries trobat naturalíssim que s’hi remoguessin algues i peixets, o que la pedra llançada per una criatura pogués en efecte enfonsar-s’hi. Domingo feia una pintura de pàtina llisa, més polida i plana. Una pintura de superfície, de pell més que de carn, com Miró, com Dalí, com Picasso. La pell és important, per això Valéry deia que era el més profund de l’ésser humà, en el sentit que és la part visible de tot allò que no es veu, i per això Cayatte, que devia haver llegit Valéry, també va escriure: “Com veig millor la pintura de Domingo és amb els ulls tancats.” Tampoc sé si és del tot certa, aquesta facultat mediúmnica de l’art, però força després de visitar l’exposició antològica que els Espais Volart dediquen (fins al 19 de gener) a aquest pintor extraordinari, amic dels poetes, company de taller de Miró a la rue Blomet de París, participant actiu en els Fets de Prats de Molló i exiliat al Brasil, on va morir ara fa cinquanta anys, se’m continuen fent presents trossos dels seus quadres (unes mans, uns ulls, una llum a la paret) com guspires d’una matèria ben viva que, insensats, haguéssim tingut guardada en un calaix.