Felicitat passada, felicitat present

Sembla que no hi ha tanta diferència entre els darrers dies de l’any passat i els primers de l’any en curs, però el pas del temps és diferent si te’l mires des de l’oficialitat del calendari –passar d’un any a l’altre pot imposar, i molt–. El canvi d’any pren un caire més transcendental perquè, a banda de les celebracions, fem espai també per al record de les persones que ens han deixat i dedicar-los un pensament que els mantingui vius en la nostra memòria. I amb ells, també evoquem temps que ja no tornaran; rememorem com eren els Nadals i els Reis de fa anys, les cançons amb què s’aplegava la colla d’amics o la família, i com de feliços pensàvem que érem. Però aquesta impressió sobre la bondat del temps passat que ens provoca l’absència dels éssers que enyorem no deixa de ser un miratge provocat per una resistència natural a acceptar els canvis, que en molts casos són notoris i alguns, revolucionaris. Idealitzem un passat, però oblidem les privacions dels nostres pares i avis en matèries bàsiques que ara donem per garantides, des de la calefacció a l’entreteniment, el turisme, la cultura, o la salut. És cert que amb quatre coses, molta gent era feliç l’endemà dels Reis. Però al llarg de l’any, les famílies justejaven d’una forma que avui, per sort, ens costa d’imaginar. La felicitat existirà sempre, encara que cada generació la declina a la seva manera i en el seu llenguatge.