Qui pogués tornar enrere

Qui pogués tornar, ni que sigui per un dia, o per uns instants, a aquells temps en què crèiem en la màgia de la nit de Reis i anàvem a dormir neguitosos en creure que tres iaios que percebíem entranyables tenien la clau de casa nostra –i increïblement de totes les llars del món– i ens deixarien un munt de regals sota l’arbre. Qui pogués viure de nou, durant unes hores, l’emoció que ens despertava pujar a casa dels avis sense ni tan sols esperar que arribés l’ascensor o respectar la tradició sagrada de compartir aquella xocolata amb xurros amb tots els veïns del replà. Aquells temps en què els adults, gràcies a Déu, ens protegien dels habituals renecs sobre si es tracta d’una festa consumista, que si té fins mercantilistes, que si la canalla té de tot i no valora res, que si quin estrès perquè semblem rucs comprant tots alhora... Ens limitàvem a gaudir i a somiar, sense saber que totes aquelles emocions tenien la mateixa data de caducitat que la botiga de barri on l’àvia paterna encarregava totes les joguines, transformada fa anys en una perruqueria. Però ja fa massa temps que no creiem en els Reis Mags i que per desgràcia tenim dificultats per deixar-nos engalipar per la fantasia. Ens limitem de tant en tant a sentir una certa nostàlgia per una època en què fins i tot els dies més gèlids percebíem un sol lluent. Metre embolico regals per als més petits de la família, penso com m’agradaria tenir una màquina del temps que em transportés una estona a aquelles nits del 5 de gener i als matins de l’endemà, quan sospitàvem que no es podia ser més feliç. I, mentre ressuscito passatges de quan era una nena, miro el rellotge i compto les hores que falten perquè comenci la bogeria. I torno a tenir pessigolles a la panxa, i de les bones, en pensar que d’aquí a només unes hores, com cada any, seré la primera a cridar per tota la casa que ja han arribat els Reis.