L’home salvat pels llibres

Si s’inventés un premi per reconèixer la persona que passa més hores en aquella biblioteca, que ningú no dubti que el guanyaria de totes passades. Arriba cada matí, o per ser més exactes cada matí que la instal·lació obre les portes, i a primera hora ja apareix. La rutina es repeteix amb la precisió amb què qualsevol que ha passat per l’escola recita les taules de multiplicar. Primer diposita els seus estris personals en un racó del jardinet exterior, com qui deixa la jaqueta al guarda-robes, però sense perxes ni personal que el vigili. Després es dirigeix a la cadira que sap que no li pertany, perquè allà tot és col·lectiu i no hi ha res que dugui nom i cognoms, però ell li ha agafat estima, a aquell racó, així que procura plantar sempre les natges al mateix lloc. Potser li recorda un vell espai de treball, o de descans, que li proporcionava una certa calma i que formava part d’una vida endreçada que un dia, de cop i volta, va fer un gir aterrador i inesperat. A la biblioteca llegeix obres molt variades, o si més no es passeja per seccions molt divergents abans de fer la tria del dia. Mai recorre al servei de préstec per endur-se una obra a casa. A quina llar se l’hauria d’emportar? Hi ha gent que se’l mira, estranyada, i d’altra que es deu haver acostumat a la seva presència i ja no hi para atenció, malgrat que té un aspecte que no passa desapercebut i desprèn l’olor de la gent a qui la vida li ha fet la traveta i no s’ha pogut aixecar. La biblioteca és el seu cau. Allà s’estalvia el fred de l’hivern, les altes temperatures de l’estiu, i també pot fer ús del vàter. Quants cops li deuen haver negat l’entrada a un lavabo públic. Quan l’equipament tanca, recull les seves pertinences i torna al carrer, l’espai hostil on malviu durant les nits i on s’exposa a les agressions de la gent amb la qual difícilment coincidirà a la biblioteca. I espera pacient que l’equipament torni a obrir.