El passat com a futur

En un context de creixent desestabilitat econòmica i política global i local, arreu surten moltes veus invocant tornar a una suposada estabilitat que mai ha sigut tal, però que per contrast amb les incerteses del present es vol vendre com un ideal de futur. D’entrada mai es repeteix res igual tret del patró mental d’un suposat “paradís perdut”. A Catalunya s’invoca la por a la repressió política i econòmica com a úniques conseqüències d’haver intentat alliberar-se de la submissió espanyola que asfixia la nostra llengua i cultura, i tota política econòmica, infraestructural, internacional. Aquestes veus reclamen un fre i l’acceptació de graus de submissió, no pas com una tàctica momentània, sinó com un principi fonamental. Reclamen que acceptem formes de paternalisme autoritari de l’Estat espanyol, que no ens hi “confrontem”, fins i tot presenten el nostre anhel de llibertat com una provocació per a ser respostos amb violència. Aquests darrers mesos alguns líders de la vella CiU, Mas-Colell, Pujol, Roca, entre altres, han llançat una ofensiva pública contra el procés d’independència i Puigdemont (sense gosar esmentar-lo). Des d’ERC, també. Tardà, Rufián i Alamany defensen obertament que Esquerra deixi de definir-se com a independentista. El passat com a futur és el seu desllorigador per a l’alliberament nacional… El 2017 no vam cometre cap delicte votant la nostra llibertat, qui va emprar la violència van ser ells, i res fa pensar que això canviï mai. Més enllà de la violència de l’Estat, també caldrà trobar les maneres de respondre a la consegüent síndrome d’Estocolm d’aquests sectors, si no és un clar espanyolisme encobert. O intel·ligència i coratge, o submissió i dissolució.