Una altra llibreria, si us plau

“Pot una ciu­tat viure sense lli­bre­ries?” Aquesta pre­gunta me la feia en un arti­cle que vaig publi­car el mes de juny del 2013 arran del tan­ca­ment aquell mateix any de dues històriques de Bar­ce­lona: la Cata­lo­nia i la Canuda. Eren anys de plom per al món de la cul­tura –just un bienni abans, havia tan­cat l’emblemàtica lli­bre­ria Almi­rall, del car­rer Prin­cesa– i creia –ara ja no– que la paraula –l’arti­cle com a via d’influència– podria tenir alguna efec­ti­vi­tat sobre aquells que exer­cei­xen un poder més gran que no el nos­tre a l’hora d’admi­nis­trar el dia a dia. Tot, poc o molt, deba­des, ja que la paraula ha per­dut la seva capa­ci­tat de seducció política, el seu poder de trans­for­mar, deli­mi­tada la seva potència de fons a meres qüesti­ons d’estil.

Tot ple­gat ve a tomb en assa­ben­tar-me que la lli­bre­ria antiquària Farré (con­ti­nu­a­dora de l’antiga lli­bre­ria El Sol i la Lluna) i la lli­bre­ria Sant Jordi (aquesta última, si ningú no n’agafa el relleu) tan­quen, com qui diu, gai­rebé d’una tacada. Totes dues es van inau­gu­rar abans del pre­sent segle, quan una altra Bar­ce­lona –i una altra nació– eren objec­ti­va­ment rea­li­tats plau­si­bles. Un país –i una ciu­tat– radi­cal­ment dife­rent: culte i net, on la seva gent fes de l’estima als lli­bres una ètica dels cos­tums. I com que jo era assidu de totes dues, puc dir amb tota la nostàlgia –i la ira– que la Farré i la Sant Jordi eren espais que ana­ven molt més lluny de la sim­ple venda de volums rars o lli­bres de col·lec­ci­o­nista. Eren àgores on tro­bar la pau i la savi­esa i poder-se emmi­ra­llar en un món civi­lit­zat.

Quan una lli­bre­ria tanca, mor tota una manera de pen­sar. Una manera de pen­sar que mai més no tor­narà. I més, com és el cas de la Sant Jordi, quan el pro­pi­e­tari –de pròdigues cal qua­li­fi­car les con­ver­ses que havia man­tin­gut amb l’esti­mat Josep Mora­les– ha tras­pas­sat als 58 anys. El seu inte­rior era –i encara ho és!– com un tem­ple –els bai­xos de la casa Joan Bernés–, amb aquell inte­rior vuit­cen­tista i els cen­te­nars de lli­bres amun­te­gats, bo i seguint l’estricta regla de l’ordre en el caos que feia que entrar-hi fos una cerimònia gai­rebé sagrada. A la Farré –de 400 a 6.000 euros de llo­guer–, hi entra­ves quasi de gai­rell, tan petit era l’espai i, així i tot, tan ple de mera­ve­lles que no sabies quan n’havies de sor­tir –a banda de rebre un tracte exqui­sit per part dels ger­mans Farré, en Pol i en Ramon, que ara fan el tras­llat de seu a Ros­selló, 487.

Pot­ser, para­fra­sejo lliu­re­ment en Bar­to­meu Fiol, tot ple­gat és una exa­ge­ració meva. Però la veri­tat és que han pas­sat deu anys i la tònica és que les boti­gues tra­di­ci­o­nals tenen els dies comp­tats. I no només les lli­bre­ries. A Bar­ce­lona no hi ha incen­tius per al comerç d’enti­tat. I la noció mateixa de barri està en plena decadència. Les antany pode­ro­ses asso­ci­a­ci­ons de veïns i comer­ci­ants –jo soc escrip­tor, però la meva família era boti­guera– són una pàl·lida ombra d’allò que havien estat: un veri­ta­ble con­tra­po­der polític al con­sis­tori. No és gaire difícil deduir a quins interes­sos res­pon aquesta situ­ació. El mateix car­rer Fer­ran és una via intran­si­ta­ble per la seva llet­jor. I si no hi ha pro­tecció per a deter­mi­nat comerç emblemàtic, la raó clau es troba en el fet que no es volen crear excep­ci­ons a les “lleis de mer­cat” en àmbits sen­si­bles com el patri­moni civil –urbà i arqui­tectònic–, que, diguem-ho clar, crea sen­sació d’iden­ti­tat i per­ti­nença col·lec­tiva. En el fons, es tracta, de tan sen­zill com és, del model de soci­e­tat que podria haver estat i no ha sigut. Quina res­pon­sa­bi­li­tat té el ciu­tadà en aquest afer? Que ningú s’enga­nyi: no hi ha pas una res­posta unívoca.

Quan escric aques­tes línies, a l’antiquària Farré hi penja un rètol que hi diu “es lloga”, buits els seus apa­ra­dors –aque­lles fines­tres que ens per­me­ten de mirar a l’inte­rior–, fins fa ben poc curulls de lli­bres de vell: un món en via d’extinció. Men­tres­tant, la Sant Jordi encara bull amb la botiga plena de com­pra­dors a la recerca d’un exem­plar de vàlua simbòlica. Jo m’hi sento com un peix a l’aigua, a pesar de tenir una estra­nya sen­sació de comiat. Observo, en pers­pec­tiva –defecte de fotògraf–, l’escena en el seu con­junt reflec­tida en la mítica porta emmi­ra­llada –al fons de la botiga– que mena al magat­zem. En surt, com si fos Alícia al país de les mera­ve­lles, la Cris­tina, la dona del Josep, car­re­gada amb uns volums d’art que desa amb cura en una lleixa abans de fer-se fone­dissa per la mateixa porta. Aneu a la Sant Jordi fins al dar­rer dia. Resis­tiu: no aba­ra­tiu el vos­tre somni.