Fent amics

En un passat no massa llunyà, si eres solter/a i volies trobar parella podries posar (o contestar) un anunci en aquelles publicacions que tenien una secció de cites, sabent que si l’altra persona llegia la mateixa publicació, doncs almenys teníeu alguna cosa en comú (per exemple, si contestaves un anunci al diari anglès liberal The Guardian, sabies que l’altra persona segurament no era de dretes ni racista, etc.). A les apps de cites, com se sap de sobres, es pot trobar una parella tan sols fent lliscades a la pantalla del mòbil. L’app de cites més popular, Tinder, assegura que filtra la informació que proporcionen els usuaris, per garantir que és autèntica, però hi ha hagut múltiples casos de frau i d’abús: el documental britànic El estafador de Tinder (2022) mostra com un sol home va enganyar desenes de dones, acumulant un total de 10.000.000 dòlars a través de promeses falses i amenaces. (En una altra app geosocial, Bumble, només les dones poden fer el primer contacte, cosa que fa baixar el nivell de risc una miqueta.) I ara hi ha el delirant sistema de lligar als supermercats Mercadona: si poses una pinya cap per avall al teu carret entre les 19.00 i les 20.00 h –a les seccions de congelats, peixateria o vins, segons la teva edat–, indica que busques parella i si hi afegeixes bombons significa que vols una relació casual, mentre que les verdures envasades mostren que desitges una relació més seriosa. El que trobo sorprenent és que tant a les apps com a Mercadona, els buscadors de parella solen ser gent jove amb una vida social activa i no pas divorciats solitaris d’una certa edat. Els meus fills, posem per cas, van començar a fer servir Tinder als 19 anys. Personalment, sempre he trobat que la conversa amb persones físiques en temps real és el que m’ha permès tenir les parelles que he tingut al llarg de la vida, incloent-hi la definitiva: la mare dels fills esmentats.