Tribuna
El vi i la poètica de la terra
En aquest món global on desapareixen a marxes forçades la singularitat i les especialitzacions, arrencar un projecte acotat i centrat en una única temàtica sembla una mena de suïcidi contracorrent, una aventura condemnada a ser minoritària. Ves per on, la periodista Montserrat Serra (Alella, 1969) després de treballar al setmanari El Temps, a programes com Avisa’ns quan arribi el 2000, Temps era temps i de ser la responsable del canal de lletres de Vilaweb, dirigeix la revista Papers de vi i comença a organitzar activitats lligades amb el món de la viticultura i, esperonada per la bona recepció i les bones vibracions que aquest territori li proporcionava, decideix concretar-ho tot en la creació, l’any 2017, de l’editorial Vibop.
Amb aquest nom, prou descriptiu i evocador, que remet a l’univers del vi i al jazz lliure i sense barreres de Charlie Parker, Thelonius Monk o Dizzy Gillespie i que, a la vegada, és tota una declaració d’intencions, sorgeix un segell editor que té el vi com a eix vertebrador i que, de mica en mica ha anat eixamplant horitzons. A la col·lecció La Sirena, coeditada amb la Fundació Palau de Caldes d’Estrac, hi trobem un interessant projecte que vol fer molt més visible l’obra intensa i extensa que va deixar Josep Palau i Fabre. Publiquen un títol a l’any i enguany li ha tocat a Cartes i poemes, la correspondència personal entre Palau i Joan Perucho, a càrrec de Julià Guillamon, biògraf i profund coneixedor de l’obra de Perucho que en fa el pròleg i l’epíleg.
El gènere epistolar, cada dia més engolit i superat per les noves tecnologies, a més de ser una meravellosa manera d’endinsar-se en la història, permet conèixer aspectes molt interessants de les persones que s’intercanvien les cartes. En aquest cas concret, els dos escriptors es van conèixer de joves, quan estudiaven després de la guerra en les primeres promocions de la Universitat de Barcelona i van començar a col·laborar en revistes clandestines. Palau, més estrafolari, radical i obert al món, i Perucho, molt més tradicional i introvertit, van congeniar gràcies a les inquietuds literàries que podien arribar a compartir. De fet, Luján explica al seu dietari que Palau, Perucho, Francesc Goday, Antoni Vilanova i ell mateix formaven un grup que es dedicava a criticar i a burlar-se de tot i de tothom. A partir d’aquesta coneixença inicial, el Joan i el Josep van anar participant en projectes comuns i també van viure alguns desacords més o menys seriosos i duradors.
El llibre arrenca amb el poema que Palau va dedicar a Perucho l’any 1943 al llibre Imitació de Rosselló-Pòrcel i amb el que Perucho va dedicar a Palau a Sota la sang de l’any 1947. A partir d’aquí, mantenint sempre la correcció i l’educació pròpies de l’època, un seguit de cartes que arrenquen el 7 de juliol de 1944 i que, amb intermitències més o menys llargues, acaben el 5 d’octubre de 1966. També hi trobem apèndixs amb tres inèdits: dos poemes de Joan Perucho i un text de Josep Palau; poemes i articles coneguts i publicats amb anterioritat en diferents llibres, revistes o diaris; algunes fotografies i un capítol final amb les dedicatòries que un i altre es van fer en diferents llibres dels que anaven publicant.
També ens permet, a més de resseguir, amb intermitències, les relacions personals i els lligams que van mantenir els dos escriptors, descobrir l’essència d’una època i, sobretot, explorar anècdotes i situacions que, d’una banda, diuen molt de l’habilitat, el mestratge i el rigor de Julià Guillamon a l’hora d’explorar, remenar i esporgar material i documentació molt diversa per acabar fent-la convergir en temes i personatges concrets, i de l’altra, ens marca també les no sempre fàcils relacions entre ells, com la vegada en què Palau i Fabre es va enfadar molt quan, en una visita a Picasso, Perucho, que era una fura, es va avançar i es va quedar una litografia que el Josep va considerar que ell mereixia més. I com aquesta n’hi ha unes quantes que podeu descobrir en aquest magnífic Cartes i poemes. Del que estic segur és que Joan Perucho, hedonista i bon vivant, hauria estat encantat de ser tema d’una editorial que va néixer amb el vi com a motiu de base. I que Palau, molt més frugal i auster, s’hauria sentit orgullós d’aquesta iniciativa editorial que s’arrela al territori i a la poètica de la vida.
