La “dama”, o l’‘Èxtasi’ a l’Onyar

El diumenge 3 de maig del 2020, quan estàvem tancats a casa en plena pandèmia de covid, just quan s’iniciava el pla de desescalada asimètrica i s’anunciava que es permetria la sortida al carrer de tota la població per fer exercici, un fet va trencar la rutina dels gironins. Després d’uns dies en què l’Onyar havia baixat marronós, l’aigua s’havia esclarit i una dona, des de la part posterior del seu pis del carrer Santa Clara, va veure una cara enmig del llot i l’aigua, al fons del riu, a prop del pont de les Peixateries Velles, també conegut com pont Eiffel. L’Angelines s’hi va fitxar i es va alarmar, pensant que podia tractar-se d’una persona que era al fons del riu, que sempre va escàs d’aigua. En va parlar amb un amic seu, en Narcís Serra, veí de l’altra banda de riu, l’Argenteria, i es va decidir trucar a l’Ajuntament. Així va començar una història divertida que ara ha donat lloc a un còmic publicat per Llibres del Segle i del qual són autors l’escriptor Josep Maria Fonalleras i el dibuixant Marc Vicens.

Allò va acabar amb la presència de l’alcaldessa, l’arquitecta municipal Rosa Cànovas, una tècnica del servei d’Arqueologia i dos policies municipals. Faltava una escala per baixar al riu i en Narcís, un reconegut activista per la llengua i els drets civils, va aportar la seva. I com que ningú feia el pas, va ser ell qui va baixar al riu després de descalçar-se i treure’s els mitjons. I no, no hi havia cap persona a l’Onyar, però sí la reproducció d’una cara. Aquella mateixa tarda s’anunciava la trobada i l’alcaldessa Marta Madrenas, assessorada per fonts expertes, va dir que es podria tractar d’una escultura del segle XVIII.

Ràpidament se la va batejar com la “dama de l’Onyar”. I els experts van opinar. Semblava una reproducció de l’Èxtasi de santa Teresa de Gian Lorenzo Bernini, una escultura en marbre blanc que es pot veure a Santa Maria della Vittoria, a Roma. Aviat va quedar clar que no era cap escultura original, sinó la reproducció d’un cap. I finalment es va saber que l’autor de l’obra, que es va portar al Museu d’Història de Girona, era Jordi Mitjà, figuerenc resident a Lladó format a l’Escola d’Art d’Olot i l’Institut del Teatre de Barcelona, que va fer diverses reproduccions en escaiola per a un treball acadèmic. Alguna va ser fosa en alumini en una foneria de Banyoles per a una instal·lació que el 1990 li va demanar el seu amic Xavi Montojo, llavors un dels gestors i propietaris de la discoteca La Sala del Cel. Una d’aquestes cares la va regalar a Montojo, que la va portar al seu pis, que dona a l’Onyar. Potser en una mudança o durant una festa, la cara es va perdre, i fa gairebé cinc anys va reaparèixer, donant lloc a una divertida anècdota.

O sigui que la reproducció de l’Èxtasi de santa Teresa es va convertir en una imatge pop, a la discoteca techno de Girona edificada a l’espai que havia ocupat l’antiga església del Pilar de Pedret, desmuntada i reconstruïda pedra a pedra al Mas Saleta de Sant Hilari Sacalm, propietat dels marquesos de Montsolís. Una gran història urbana que ha donat lloc a la llegenda de la “dama de l’Onyar” i a aquest còmic de Josep Maria Fonalleras i Marc Vicens que ha publicat Llibres del Segle.