Trump, Panamà i nosaltres

El president Donald Trump ha fet públiques les seves amenaces provocadores, amb la seva arrogància característica i un menyspreu fatxenda cap a la sobirania nacional d’altres estats. Vol comprar Groenlàndia, un territori que no és en venda i que pertany a Dinamarca, i ha dit que el seu país havia de recuperar la propietat del canal de Panamà, que havia tingut entre 1903 i 1999. Aquest canal de 82 km de llargada, entre els oceans Atlàntic i Pacífic, va ser inaugurat el 1914. Els Estats Units sempre van voler tenir-ne el control, i per això el president T. Roosevelt prometé el suport nord-americà a la lluita dels panamenys per independitzar-se de Colòmbia, de la qual llavors formaven part, a canvi d’emparar-se del canal. Efectivament, naus dels Estats Units exerciren una funció dissuasiva davant Colòmbia, país del qual Panamà se separà el 3 de novembre de 1903. Un cop ja independent, el febrer següent, d’acord amb el tractat signat l’any anterior, el nou estat panameny cedí als nord-americans el control del seu Canal. I, 96 anys després, Panamà en recuperà la titularitat completa el darrer dia de l’any 1999, gràcies als acords signats el 7 de setembre de 1977 entre el cap de govern panameny Omar Torrijos i el president nord-americà J. Carter. Un referèndum celebrat a Panamà el 23 d’octubre de 1977 ho avalà, com ho feu també el Senat nord-americà el 10 d’abril de 1978. Avui, doncs, segons la legalitat panamenya, el canal és considerat patrimoni nacional inalienable, estatus que no en permet cap mena de concessió, ja que és el símbol més visible de la seva sobirania nacional.

I quina relació té tot plegat amb nosaltres? Anem a pams: el fill del campaner de l’església de la Trinitat de Vilafranca del Penedès era Albert Galimany i Pujol (Vilafranca del Penedès 1889-Panamà 1973), que es formà a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, amb Joan Lamote de Grignon. Als vint-i-un anys s’embarcà cap a Amèrica amb la companyia d’òpera i sarsuela Du-Boucher i, el 1911, s’establí a Panamà, on, l’any següent, ja en dirigia la Banda Republicana. Fou director també de la primera Orquestra Simfònica, professor de piano i música de cambra del primer Conservatori de Música i Declamació i director de la banda de la República. El 15 d’agost de 1914, durant la cerimònia d’inauguració del canal de Panamà, Galimany dirigí la banda de música a bord del vaixell SS Ancón, la qual interpretà l’himne nacional de Panamà, seguit de la Marcha Panamá, considerat el segon himne nacional del país i compost per ell mateix per a aquella ocasió, i, fidel als seus orígens nacionals, hi féu sonar una sardana d’Enric Morera, segurament La Santa Espina, amb lletra d’Àngel Guimerà, ja que era la més emblemàtica de les sis que el mestre barceloní havia compost fins aquell moment i, com El cant de la Senyera, de clara significació patriòtica.

Galimany és autor també dels himnes La bandera panameña i Soldados de la independencia i va posar música al poema Patria de Ricardo Miró, figura de la literatura panamenya, escrit quan aquest era cònsol del seu país a Barcelona, el 1908. Fet amb el gènere musical conegut com pasillo, molt arrelat en diferents països americans, es considera com un fill del vals i és una expressió formal d’alegria a causa dels diferents processos independentistes reeixits viscuts al llarg del segle XIX, a l’Amèrica llatina. El músic penedesenc procurà enllaçar la música popular amb la clàssica i contribuí a configurar la identitat musical del seu país d’adopció, on es nacionalitzà el 1923, com n’és una mostra l’obra Capricho típico panameño. Puntualment va ser convidat a dirigir la Banda de l’Armada nord-americana, la Banda San José de Costa Rica, la Banda Municipal de Santiago de Cuba, la Banda de l’Estat Major de l’Exèrcit de Mèxic o la Banda de l’Exèrcit de Guadalajara. Un retrat oficial seu es troba al Salón de la Nacionalidad, on figuren els personatges il·lustres de Panamà, a l’edifici del Ministeri de Governació i Justícia. El músic vilafranquí va compondre també una sardana, titulada Amorosa, i la melodia Sol ixent per a violoncel i piano. La seva filla Elsa, nascuda ja a Panamà, és la mare de Guillermo Endara Galimany (1936-2009), president de la República de Panamà després del règim militar i considerat per molts una mena de pare de la democràcia panamenya contemporània. Vet aquí com la darrera bogeria de Trump té una derivada catalana curiosa de recordar.