324 anys de prohibició del català

El 1700, el rei Lluís XIV signava l’edicte que prohibia l’ús oficial del català. El desembre de 2024, la cort d’apel·lació de Tolosa confirma la sentència del tribunal administratiu de Montpeller que prohibeix als elegits d’utilitzar el català en els consells municipals, si no se fa servir primer el francès. Són 324 anys de règim de prohibició constant i continu d’ús del català pels seus propis locutors. L’anàlisi de la recent sentència per alguns especialistes (vegeu el portal Justice pour nos Langues: http://justicepournoslangues.fr/ ) deixa entreveure una perspectiva un xic més optimista. Implicaria que un tribunal avalés l’ús d’una llengua “regional” en una institució (encara que de manera secundària). I negant a uns locutors nadius la llibertat de fer servir la seua llengua, obre la possibilitat de recórrer al tribunal de drets humans, ja que conculca un dels drets humans fonamentals. Ara, interpreta que una llengua “regional” no se pot utilitzar abans que el francès, cosa que no indica cap text legal francès.

De manera continuada al llarg de més de tres segles, les institucions i els tribunals francesos han mantingut la línia doctrinal d’impedir, o entrebancar almenys, l’ús de les llengües històriques dels seus ciutadans, “d’aniquilar-les”, tal com ho va enunciar Grégoire el 1794 en el primer informe de política lingüística de les autoritats de la França contemporània, Rapport sur la nécessité et les moyens d’anéantir les patois et d’universaliser l’usage de la langue française (‘informe sobre la necessitat i els mitjans d’aniquilar els patuesos i d’universalitzar l’ús de la llengua francesa’). Certs partits polítics actuals, més ben dit, polítics distribuïts en gairebé tots els partits del panorama polític, des dels “insubmisos” de Mélenchon fins als ultranacionalistes de Zémour, passant per socialistes, Républicains i macronistes, encara donen suport a aquesta línia. El mateix president de la República declarava el novembre passat en un discurs pronunciat a l’Académie Française que “les langues régionales sont un instrument de division de la nation” (el sentit és prou transparent per no haver-ho de traduir).

No és gaire previsible que, malgrat un nou primer ministre a priori favorable a les llengües “regionals” –François Bayrou, bearnès, batlle de Pau, occitanòfon, havia integrat l’escola immersiva Arrels a l’educació pública el 1995, quan n’era ministre–, aconsegueixi fer res, si és que en té intenció, o que li deixen el temps per fer-ho (manté des de fa un mes un govern en minoria sota l’amenaça de la censura de l’esquerra, de la dreta i de l’extrema dreta). En aquest context, per afrontar el repte de salvar la llengua, més que mai hem de disposar de les eines i els actors que ens siguin més útils. A escala local, el pla de generalització de l’ensenyament del català de l’Oficina Pública de la Llengua Catalana s’ha de desplegar al més aviat possible a tota la Catalunya del Nord. I a la UE és indispensable d’aconseguir l’oficialitat plena del català. Això només se pot assolir des de la Catalunya “del sud”.