Testimoni i poesia d’un cineasta d’origen iraquià

Una de les pel·lícules realitzades en aquest primer quart del segle XXI que més m’han commogut és Homeland: Iraq, any zero (2015): un documental amb imatges rodades allà abans i després de la invasió del 2003. El seu autor és Abbas Fahdel, qui, nascut a Hilla, a la regió de Babilònia, tenia divuit anys quan el 1980 se’n va anar de l’Iraq per estudiar cinema a París, on, instal·lant-s’hi, va arribar a sentir-s’hi com un exiliat de la dictadura de Saddam. Però, per visitar la seva família, va anar tornant al seu lloc d’origen, on va rodar Retour a Babylone (2002) a partir d’aquesta pregunta: “Què se n’ha fet dels meus amics d’infantesa?” Va constatar que bona part d’ells havien mort: a la guerra de l’Iraq-Iran (1980-1988) o a la guerra del Golf, que va esclatar el 1991. Fahdel va sentir-se un supervivent i, com a tal, amb una culpa que va menar-lo a pensar què podia seguir fent: testimoniar a través d’imatges per conservar-hi les traces dels desapareguts i dels que podien desaparèixer a causa d’una nova guerra.

Entre el gener del 2002 i el juliol del 2003, fent-hi estades abans i després que l’Iraq fos envaït, Fahdel va filmar 120 hores amb una petita càmera sense intervenir en la realitat, només per capturar-la tal com s’esdevenia: imatges rodades abans de la invasió en llocs habitats per la seva família; imatges rodades als carrers quan, després de la invasió, eren plens de runes i dolor. Van ser 120 hores que, durant deu anys, va guardar sense atrevir-se a mirar-les: hi havia enregistrat moments de vida de persones pròximes que havien mort, com ara, fent-se-li especialment dolorós, el seu nebot Haidar, que, amb tretze anys, va ser víctima d’un foc creuat després de la invasió. Però hi va haver un moment en què va sentir que no podia defugir-les: contenien alguna cosa que, relativa a la vida i al sofriment dels habitants del seu país, havia de mostrar. Ho devia a la gent del seu lloc d’origen, però Fahdel també va considerar que els habitants del món occidental no sabíem res dels iraquians, malgrat que el seu país havia ocupat l’actualitat informativa a través de mitjans de comunicació que, de fet, només van parlar de Saddam i de Bush, van mostrar ciutats en runes i cadàvers mentre propagaven uns supòsits pels quals una població resultava tan demonitzada com oculta. Calia fer visibles els rostres dels iraquians, fer sentir les seves veus, els seus desitjos, el seu esforç per continuar vivint, malgrat tot, amb dignitat: fer-ho per ells mateixos, però també per tots aquells que, arreu del món, podrien accedir al coneixement d’una família que, junt amb altres persones filmades, representen els iraquians. Així podria complir amb “La funció del documental”, tal com, fa un segle, va definir-la Robert Flaherty, el director de Nanuk, l’esquimal: “El món té la necessitat de promoure la comprensió mútua entre els pobles. El camí per aconseguir-ho és oferir als humans la possibilitat d’assabentar-se dels problemes dels seus semblants.” La tasca humanista del cinema.

Sempre ens calen imatges filmades amb la proximitat, la paciència, la humilitat i, al capdavall, l’humanisme que traspua Homeland, Iraq, any zero, que, a través del muntatge de les 120 hores filmades, Fahdel va configurar en dues parts: Abans de la caiguda i Després de la batalla. Són 334 minuts (160 i 184, respectivament) que ens acosten realment als iraquians. El seu director va donar la volta al món presentant, acompanyant, la pel·lícula i, per això, un dia del mes d’octubre del 2017 va arribar a Girona per fer-ho. Vaig compartir-hi moments emocionants junt amb altres professors de la UdG, estudiants del centre i espectadors del cinema Truffaut. Des d’aleshores n’he sabut coses a través del seu compte a Facebook, com ara que, aparellant-se amb una libanesa, fa uns anys que resideix en un lloc al sud del Líban, d’on va haver de marxar temporalment a causa dels atacs de l’exèrcit israelià. Cada dia llegeixo les seves cròniques o, si és el cas, els seus poemes, com ara un que, traduït del francès original, comença així: “Parlar de la guerra és sagnar amb les paraules // perquè posar-la en paraules és reviure-la: el xoc de les bombes, la por dels infants / els plors de les mares, la consternació dels pares.” El seu títol és Per què la poesia? i aquesta és la resposta: “Perquè és el llenguatge de l’indicible // la veu que s’eleva quan la resta s’enfonsa. [...] // Celebra el que, malgrat tot, sobreviu. / I recorda que, fins en l’obscuritat, resta una llum per atrapar.” Estimat Abbas, ho tinc present.