Gossos de luxe

Recor­deu la sèrie Rin Tin Tin? El nos­tre gos d’infan­tesa va ser un pas­tor ale­many a qui cridàvem Rin. En Rin vivia en el magat­zem de fusta del pare, al car­rer Panyó d’Olot. Per la Fira de Sant Lluc, un firaire de la parada de pun­te­ria li va dema­nar si podia guar­dar els regals per als cli­ents més bons tira­dors. En aque­lla època, els pre­mis més habi­tu­als eren ampo­lle­tes de licor, cla­uers, pelui­xos... L’endemà, quan el pare va aixe­car la per­si­ana del magat­zem, va veure com en Rin se li acos­tava fent tor­tes i aixe­cant les potes i ore­lles sense cap con­trol; no va saber què li pas­sava fins que va veure la capsa d’ampo­lle­tes de licor ober­tes i escam­pa­des arreu. En Rin i el botellón! Era un gos tan fidel que quan marxàvem a marina i el deixàvem a can Cap de Mort, la car­nis­se­ria del barri, s’esca­pava i es pas­sava tot el cap de set­mana asse­gut al cos­tat de la font de la Casa dels Nas­sos, en el segon magat­zem de fusta. Ens ho expli­ca­ven els veïns, en Rin no es movia ni poc ni molt, com en Hac­hiko de la pel·lícula Sem­pre al teu cos­tat. Més enda­vant vam tenir en Duc, un dog d’enver­ga­dura des­co­mu­nal, tan des­pro­por­ci­o­nat com babau, com l’Sco­oby-Doo de la popu­lar sèrie de dibui­xos ani­mats. I després un mastí dels Piri­neus blanc, l’Urus, amb qui vam com­par­tir excur­si­ons. No he obtin­gut dades actu­als del cens de gos­sos a Olot i no puc esta­blir la cor­re­lació entre la població de gos­sos amb el crei­xe­ment de la població de per­so­nes. La hipòtesi és que a mesura que les per­so­nes es des­pla­cen i s’assen­ten en noves àrees urba­nes, el nom­bre de gos­sos també creix de manera pro­por­ci­o­nal. No puc abor­dar el tema des d’un angle quan­ti­ta­tiu, però sí des d’un angle qua­li­ta­tiu: la huma­nit­zació del gos. En el pas­sat el gos era un ani­mal de vigilància del domi­cili i els seus vol­tants, vivia en case­tes a l’exte­rior. Ara els gos­sos han pas­sat d’ani­mals fun­ci­o­nals a ani­mals emo­ci­o­nals, un com­pany fidel que com­par­teix els espais inte­ri­ors de les cases, gau­deix de con­for­ta­bles abrics i fins i tot visita la per­ru­que­ria. Pot­ser és hora de repen­sar que en una soci­e­tat on molts indi­vi­dus no tenen accés a una edu­cació de qua­li­tat, assistència sanitària ade­quada o un habi­tatge digne, pot sem­blar una iro­nia que tants recur­sos es des­ti­nin a l’equi­pa­ment per a gos­sos, com si fos­sin mem­bres de la classe alta de la soci­e­tat.