La vigència de Paco Torres Monsó

Francesc Torres Monsó, escultor reconegut, Creu de Sant Jordi i Premi Nacional de Cultura, va morir avui fa deu anys, quan en tenia 95. Nascut a Girona, al carrer Lorenzana, va estudiar a l’Escola de Belles Arts de Girona amb Joan Orihuel i després va treballar a Barcelona amb Enric Monjo i Josep Clarà. Ja havia après a modelar amb Joan Carrera i fent classes de dibuix amb Josep Aguilera. D’estil inicialment academicista, va tenir la influència de l’escultor català Arístides Maillol i del mateix Josep Clarà, tot i que aviat va evolucionar per influència de Rodin. De fet va evolucionar al llarg de la seva vida i va ser un tastaolletes, deixant-se portar per l’expressionisme anglès i evolucionant cap a un expressionisme figuratiu i després el pop art. També va fer ceràmica. Quan va complir noranta anys, li van fer exposicions commemoratives a Palafrugell, Salt, Girona, París i Barcelona, i en un catàleg Rafael Argullol va comparar la seva obra a la de Brancusi, Henry Moore, Chillida o Juli González, cosa que va fer que Torres Monsó es posés literalment les mans al cap. De fet l’exposició homenatge a Palafrugell es va titular Anar fent, i prou.

Tot això ho explica la gent que hi entén i que l’ha tractat, de Glòria Bosch a Pep Admetlla, i sobretot Eva Vàzquez. Per a mi Torres Monsó va ser sempre en Paco, l’home de la Rosa Rodríguez, gran amiga de la meva mare en els seus darrers anys. L’escultor que tenia casa i taller a Santa Eugènia de Ter, on va viure tota la vida d’adult, sense cap concessió a la galeria ni a la recerca de reconeixement. Un home afable, que anava a la seva i que, com escrivia Eva Vàzquez, parlava poc i vivia cap endins, com va escriure Josep Pla d’Arístides Maillol.

L’obra de Paco Torres Monsó és vigent. Ell, que va guanyar beques a París, el primer premi de la Tercera Biennal d’Alexandria amb Maternitat, que va fer estades a París i Itàlia, que va viatjar a l’Havana i que té obra a tants museus, continua ben viu quan passeges per Girona o Salt. Vigents són les fantàstiques Lletres toves, A,B,C,Q en títol original, que hi ha davant de la seu de la Generalitat i que van ser la primera obra que, per concurs, va fer instal·lar el primer govern municipal democràtic de Girona el 1980, davant del llavors hospital Santa Caterina. I és vigent més que mai la seva escultura Nou ordre mundial, més coneguda per La llei de l’embut, al passeig dels Països Catalans de Salt.I La Mamarroca, davant de Can Ninetes i El picapedrer, a la Casa de la Punxa, Les foques, a la plaça Marquès de Camps, i Univers, al parc Central de Girona. I no em vull descuidar el conjunt escultòric de bronze que serveix d’homenatge a Carles Rahola, instal·lat el 1978 per iniciativa de l’Assemblea Democràtica d’Artistes a la Rambla de Girona. Una escultura que representa dues dones davant de l’horror i que és alhora acte de denúncia i d’homenatge a l’escriptor assassinat pel franquisme el març de 1939. Inicialment, però, aquella escultura en Paco la va fer el 1959 representant dues dones veient com tallaven els arbres de la carretera de Girona a Salt al seu pas per Santa Eugènia. A deu anys de la seva mort, l’obra de Torres Monsó continua vigent.