Opinió

Tal dia com avui del 1981

JOSEP MARIA ESPINÀS

L’hora dels camells

Quan fa uns quants anys vaig ser a Israel em va cos­tar una mica veure un camell. Pas­sen, aques­tes coses: és pos­si­ble que tra­ves­seu Suïssa o Holanda sense des­co­brir cap vaca a través de la fines­treta del cotxe. I és clar, home: les vaques, els camells, els zebús de l’Índia, no exis­tei­xen per fer guàrdia al peu de la car­re­tera, per si se’ns acu­deix de pas­sar i els volem retra­tar. Però n’hi ha, natu­ral­ment; i quan veieu un camell en els sor­rals desèrtics que menen a la mar Morta us que­deu tran­quils. I més encara si el tro­beu en un pai­satge d’oli­ve­res i tan­ques de pedra seca: el camell us asse­gura que no sou a Cadaqués.

Si no estic equi­vo­cat, a Israel el camell té alguna cosa d’ani­mal “into­ca­ble”, com la vaca a l’Índia; encara que en el fons es tracti de dos res­pec­tes jus­ti­fi­cats amb doc­tri­nes molt dife­rents, goso dir que pot­ser hi ha la mateixa neces­si­tat de con­ser­vació de l’espècie, una espècie veri­ta­ble­ment útil. El camell és un vehi­cle molt econòmic i molt segur –s’espat­lla molt menys que un camió, en aquell clima–, dóna llet i per­met de for­mar un cos d’exèrcit mòbil: la “came­lle­ria”.

Ara resulta que les Naci­ons Uni­des patro­ci­nen un pro­grama d’inves­ti­gació sobre l’apro­fi­ta­ment de la llet de came­lla. La curi­osa orde­nació de la natu­ra­lesa fa que aquesta llet sigui, pre­ci­sa­ment, un ali­ment ideal per als habi­tants del desert, per als quals la llet de vaca –supo­sant que hi pogues­sin viure– seria massa densa. La llet de came­lla té molta aigua, molta sal, proteïnes i poc greix, que és exac­ta­ment el règim que convé quan es viu sota la xafo­gor desèrtica.

Jo conec alguns page­sos que, d’uns quants anys ençà, han renun­ciat a tenir vaques, perquè n’eren massa esclaus. El camell, en canvi, és un pro­digi d’aus­te­ri­tat, i diuen que pot pas­sar set­ma­nes sense men­jar ni beure res, i tot i aquesta abs­tinència con­ti­nua donant llet. Davant d’això, pot­ser val­dria la pena de con­si­de­rar l’opor­tu­ni­tat d’una impor­tació en massa d’aquests ani­mals i la repo­blació came­llera de la nos­tra rura­lia més càlida.

Ara que tot­hom es vol apri­mar i cada dia es fan “llis­tes negres” –suc­ces­si­va­ment con­tra­dictòries, això sí– de men­ges dietètica­ment nefas­tes, la llet de came­lla podria tenir un gran èxit. Sem­bla que no té mal gust, i és poc grei­xosa, i els par­ti­da­ris del natu­ral podrien estar ben tran­quils: la llet de came­lla duu tanta aigua –del 80 al 90 per cent– que és impen­sa­ble que pugui ser “bate­jada”; ja no se n’hi pot posar més.

Un altre avan­tatge és que amb una llet tan lleu­gera no es pot fer for­matge ni man­tega, amb la qual cosa no serien pos­si­bles les habi­tu­als fal­si­fi­ca­ci­ons fetes en nom de la llet de vaca. La moral de la història és clara: la vaca és un ani­mal tan deli­cat i exi­gent que l’home se’n venja adul­te­rant els seus pro­duc­tes, men­tre que la came­lla, tan pobra, tan soferta, ens obliga a accep­tar-la tal com és. El camell, com alguns éssers humans, sap viure gràcies al seu gep.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia