L’hora dels camells

Quan fa uns quants anys vaig ser a Israel em va costar una mica veure un camell. Passen, aquestes coses: és possible que travesseu Suïssa o Holanda sense descobrir cap vaca a través de la finestreta del cotxe. I és clar, home: les vaques, els camells, els zebús de l’Índia, no existeixen per fer guàrdia al peu de la carretera, per si se’ns acudeix de passar i els volem retratar. Però n’hi ha, naturalment; i quan veieu un camell en els sorrals desèrtics que menen a la mar Morta us quedeu tranquils. I més encara si el trobeu en un paisatge d’oliveres i tanques de pedra seca: el camell us assegura que no sou a Cadaqués.

Si no estic equivocat, a Israel el camell té alguna cosa d’animal “intocable”, com la vaca a l’Índia; encara que en el fons es tracti de dos respectes justificats amb doctrines molt diferents, goso dir que potser hi ha la mateixa necessitat de conservació de l’espècie, una espècie veritablement útil. El camell és un vehicle molt econòmic i molt segur –s’espatlla molt menys que un camió, en aquell clima–, dóna llet i permet de formar un cos d’exèrcit mòbil: la “camelleria”.

Ara resulta que les Nacions Unides patrocinen un programa d’investigació sobre l’aprofitament de la llet de camella. La curiosa ordenació de la naturalesa fa que aquesta llet sigui, precisament, un aliment ideal per als habitants del desert, per als quals la llet de vaca –suposant que hi poguessin viure– seria massa densa. La llet de camella té molta aigua, molta sal, proteïnes i poc greix, que és exactament el règim que convé quan es viu sota la xafogor desèrtica.

Jo conec alguns pagesos que, d’uns quants anys ençà, han renunciat a tenir vaques, perquè n’eren massa esclaus. El camell, en canvi, és un prodigi d’austeritat, i diuen que pot passar setmanes sense menjar ni beure res, i tot i aquesta abstinència continua donant llet. Davant d’això, potser valdria la pena de considerar l’oportunitat d’una importació en massa d’aquests animals i la repoblació camellera de la nostra ruralia més càlida.

Ara que tothom es vol aprimar i cada dia es fan “llistes negres” –successivament contradictòries, això sí– de menges dietèticament nefastes, la llet de camella podria tenir un gran èxit. Sembla que no té mal gust, i és poc greixosa, i els partidaris del natural podrien estar ben tranquils: la llet de camella duu tanta aigua –del 80 al 90 per cent– que és impensable que pugui ser “batejada”; ja no se n’hi pot posar més.

Un altre avantatge és que amb una llet tan lleugera no es pot fer formatge ni mantega, amb la qual cosa no serien possibles les habituals falsificacions fetes en nom de la llet de vaca. La moral de la història és clara: la vaca és un animal tan delicat i exigent que l’home se’n venja adulterant els seus productes, mentre que la camella, tan pobra, tan soferta, ens obliga a acceptar-la tal com és. El camell, com alguns éssers humans, sap viure gràcies al seu gep.