Mentides

Ja és sabut que hi ha concursos de tota mena, i tots podríem ser campions d’alguna cosa si disposéssim de la informació adient: què cal saber fer, on es fa, quan, etc. I si no trobàvem cap concurs a la nostra mida, sempre ens quedaria el recurs d’inventar-nos-en un.

En una regió francesa hi ha una “Acadèmia de Mentiders” que organitza anualment un concurs per a proclamar el “Rei dels Mentiders”. Està passant, però, un fet que els té desolats: el nombre de candidats és cada any més reduït. I la qualitat dels qui es presenten cada vegada és més baixa.

Entres les normes destaquen aquestes dues: una bona mentida ha de durar de cinc a deu minuts, i no pot ser ni vulgar ni política. Se suposa, doncs, que les mentides vulgars i polítiques són les més fàcils?

El progressiu fracàs d’aquest concurs té una explicació claríssima, irrefutable: el progressiu èxit de la mentida. Un concurs de mentides només podia interessar quan el que dominava en la comunicació pública era la veritat, i per tant es posava a prova la capacitat d’actuar d’una manera “excepcional”. Quan la mentida s’ha convertit en el pa de cada dia, i ja és normalment aplaudida i premiada, quina gràcia pot tenir un concurs de mentiders? L’únic que en aquests moments seria notícia seria organitzar un concurs de gent disposada a dir la veritat, però probablement seria prohibit per escàndol públic i atemptat als bons costums.

La meva consideració no és pas totalment cínica. En el nostre món, sovint la mentida fa d’oli –que ajuda a fer lliscar les coses– i la veritat fa de vinagre; és un àcid capaç de fer saltar la pell i fer bullir enemistats i odis.

Hi ha l’art, doncs, de saber “amanir”, dosificant l’oli i el vinagre de tal manera que la part de veritat compensi la part de mentida, o la part de mentida compensi la part de veritat. Això és el que acostuma a fer la gent “decent”, que procura d’evitar l’orgull de la veritat sistemàtica i el vici de l’habilitat mentidera. Entossudir-se a dir la veritat, peti qui peti, pot ser a vegades una actitud d’una crueltat i d’una mesquinesa –espiritual, moral– lamentable. Ésser una “màquina de fabricar mentides” és grotesc, però voler ésser una “màquina de dir veritats” és pitjor: és inhumà. Perquè les bèsties no menteixen mai, no poden –i imitar-les seria molt “bèstia”–, mentre que és distintiva de l’home la capacitat d’inventar, de modificar, de mentir. Interpreteu, si us plau, la literatura, l’art, la convivència com una gran mentida humana. Hi ha, doncs, una dimensió digna de l’emmascarament o la negació de la realitat, al costat d’una dimensió indigna.

Els organitzadors del concurs francès es queixen de la poca qualitat dels mentiders que s’hi presenten. És natural. La decadència de les “bones” mentides va estretament lligada a la decadència actual de les “bones” veritats. Per a enganyar cal estar convençut d’alguna cosa.