Encara no ha après l’ofici

Quan de temps fa que no plou?

Tarda de diu­menge, a Bar­ce­lona. Un cel llis, però d’un blau que no és del tot net; no hi corre ni un núvol, és un immens desert sense cap punt de referència.

Veig el car­rer asso­le­llat i soli­tari: els cot­xes immòbils, els bancs sense ningú, els bal­cons tan­cats, els munts de brossa aban­do­nats a la vore­res. Podria ser la visió d’una ciu­tat morta, asfi­xi­ada.

Quant de temps fa que no plou?

Ens cal la pluja, perquè la pluja és res­pi­ració i és vida. El mateix deuen dir del sol, en altres lati­tuds. Allà on plou sem­pre, sense parar; la pluja “infer­nal” de Dante: “eterna, maleïda, freda, fei­xuga”. La natu­ra­lesa no és pas equi­ta­tiva. Passa de la inun­dació a l’eixu­tesa i governa el pla­neta sense cap sen­tit de soli­da­ri­tat amb els infor­tu­nats: moren els éssers vivents damunt la res­seca terra esquer­dada del Sahel, men­tre cauen tones i tones d’aigua de pluja sobre l’aigua del Pacífic. Si la natu­ra­lesa fos el mànager de qual­se­vol empresa humana, hau­ria hagut de ple­gar per inepta, o l’empresa hau­ria fet una escan­da­losa fallida.

La gent resis­teix, però. Nord enllà, només tres hores de llum gri­senca, al dia, pàl·lida escletxa d’espe­rança. Al sud, la recerca d’una ombra i d’una fruita que ama­gui una gota fresca.

Així com hi ha homes con­ven­ci­o­nals i homes cre­a­tius, podríem espe­rar que la natu­ra­lesa s’iden­ti­fiqués també amb alguna d’aques­tes dues cate­go­ries, però no. D’una banda, la natu­ra­lesa no és for­mal, no és de fiar. Ignora la pun­tu­a­li­tat, l’ordre, la cor­te­sia social. ¿És l’hora de la bonança, perquè fruc­ti­fi­quin les flors dels arbres frui­ters? És per­fec­ta­ment capaç d’enviar una glaçada fora de temps. No sé qui s’inventà allò de la “sàvia natu­ra­lesa”, però no fou un pagès. Quant a la “mare natu­ra­lesa”, què voleu que us digui! Si una mare veu que el seu fill té set li dóna un vas d’aigua. Podria ser que la natu­ra­lesa fos una mare sorda, això sí, i cega.

Si no com­pleix, doncs, com un admi­nis­tra­tiu precís i cons­ci­ent, la natu­ra­lesa podria actuar, almenys, amb l’audaç espe­rit d’ini­ci­a­tiva dels veri­ta­bles cre­a­dors: li per­do­naríem la pedre­gada extem­porània, que fa malbé la collita, si ho com­pensés amb deci­si­ons geni­als: una lenta i nodri­dora nevada esti­uenca sobre els camps asse­de­gats, una ven­tada que dugués lla­vors reno­va­do­res a les ter­res empo­bri­des. Una mica d’ima­gi­nació, vaja. Posats a no estar mai segurs de què farà, la natu­ra­lesa podria sor­pren­dre’ns amb alguna ini­ci­a­tiva real­ment ori­gi­nal i posi­tiva.

Res de res. Es limita a anar fent, amb aque­lla manca d’exigència amb la feina que li ha estat enco­ma­nada que és pròpia dels fun­ci­o­na­ris que tenen la plaça segura. La natu­ra­lesa, no la pot des­ti­tuir ni Déu; l’únic que pot fer –i aquesta és el sig­ni­fi­cat de les roga­ti­ves implo­rant la pluja– és amo­nes­tar-la.