Com si…

Aquests dies no és estrany trobar algú que, tot just arrencada una mínima conversa, ens digui: “Jo soc pessimista”. Aquest verb “ésser” sempre juga amb una carta amagada, com tots sabem. ¿Què vol dir, que és pessimista “ara” –que “ho està”, com està impacient, cansat, etc.– o que ho és per naturalesa? És important aclarir-ho, perquè la valoració que farem del seu pessimisme serà diferent, segons que es tracti d’un pessimista ocasional o un pessimista sistemàtic.

El pessimista total i permanent no pot existir, és clar, perquè ja hauria plegat, ja s’hauria immobilitzat per sempre, i un optimista total tampoc no podria anar gaire lluny: les bufetades i els desenganys l’obligarien a rebaixar el seu optimisme a un nivell més raonable. La gent, doncs, és relativament pessimista o relativament optimista, i això ja em va bé, i encara millor que normalment ho sigui a estones. Posats a tractar algú, és desitjable que no ens ofereixi sempre el mateix repertori, sinó una mica d’amenitat. El pessimista “per naturalesa” és molt carregós. Quan, inevitablement, manifestem interès per alguna cosa o se’ns escapa el més petit indici d’entusiasme, mouen el cap i remuguen: “Vols dir?…” Davant aquestes actituds persistents la veu se’ns va encallant i arriba un moment que aconsegueixen de fer-nos sentir ridículs. “Vols dir…?” No res, noi, perdona, no vull dir res. El pessimista sistemàtic es presenta sempre protegit per una cuirassa, i els altres ensenyem els calçotets de la ingenuïtat.

És cert que l’optimista professional és igualment incòmode, o potser més. Perquè el pessimista sol ser passiu, mentre que l’optimista radical és insistent i marejador. “Res, home, això ja està fet”, i no hi valen reflexions, crítiques ni dubtes. Si no puges immediatament al seu carro triomfal ets un desgraciat, una merdeta que –“ja t’ho dic jo”– no farà mai res. Són una mena de tancs, i així aconsegueixen efectivament uns èxits espectaculars, i també, sovint, sorollosos fracassos, perquè la realitat sol ser un camp de mines que aquests tancs tan confiats no sempre poden travessar impunement.

Penso que la realitat actual no és òptima (optimisme) ni pèssima (pessimisme) i que tampoc no ho serà un futur relativament pròxim. Més que optimista o pessimista, confesso que tinc tan poca originalitat que em sento “mediocrista”: considero, com molta gent, que la nostra realitat és mediocre, i a partir d’aquesta acceptació hi ha dos camins a seguir: deixar-se anar pel pendent del desinterès, de l’aristocràtica insolidaritat, del còmode distanciament, o intentar d’enfilar-nos al primer graó d’una llarga escala que només es pot pujar a base d’inventar-se cada dia estímuls d’entusiasmes. Si voleu, el que suggereixo, és actuar “com si fóssim optimistes”…