Clar i gallec

Mig hipnotitzats pel nostre nacionalisme verbal, potser correm el risc de no adonar-nos d’actuacions pràctiques que es fan en altres indrets. Des de Galícia ens donen una lliçó. A la vila de Padrón s’han reunit 10.000 persones arribades expressament de tot Galícia per reivindicar l’ensenyament en gallec i protestar per l’expedient que la delegació del ministeri d’Educació ha instruït a dos mestres del municipi de Rois perquè s’han negat a donar l’assignatura de llengua espanyola i utilitzaven el gallec a classe. La concentració ha estat convocada per onze forces polítiques i sindicals d’esquerra.

Els milers de gallecs han cridat d’una manera unànime i pública “Idioma gallec, idioma oficial!” i han enlairat dues-centes pancartes que protestaven explícitament contra la repressió de la qual és víctima l’idioma gallec.

La sanció als dos mestres ha provocat una gran commoció a tot Galícia, i produí una vaga d’un dia que ha estat seguida per seixanta mil mestres i alumnes de tot aquell país. No es tracta, doncs, d’un aldarull a càrrec de quatre gats, sinó d’una reacció responsable i de gran abast.

Em penso que és una informació que ens ha de fer meditar. ¿S’ha enviat, des de Catalunya, alguna adhesió col·lectiva i representativa als mestres gallecs expedientats?

Em fa por que comencem a ser víctimes del complex de “discriminació” i que, emparant-se amb els equívocs d’aquest mot, s’està fent campanya contra la catalanització de l’ensenyament. “Ells” tenen una gran habilitat a presentar-nos sempre com a culpables: durant el franquisme (i el càstig era la prohibició del català) i ara, que som “culpables” de voler-lo instaurar. Com reaccionem? Al meu entendre, amb una feblesa incomprensible, potser perquè no ens hem decidit a anar al fons de la qüestió, i ens deixem embolicar amb la troca de les susceptibilitats, les timideses, els legalismes i les equívoques manipulacions que dèiem.

Per exemple: és inadmissible que un mestre que ensenya a Catalunya no sàpiga el català. Una persona que té la vocació d’ensenyar és una persona que ha de tenir la vocació d’aprendre; si no fos així, quedaria desqualificada com a mestra. Que es digui funcionari, servidor de l’Estat, empleat d’escola, el que vulgueu, però mestre no. Això és tan elemental que no hem de deixar que ens ho emmascarin amb articles i disposicions, i menys encara amb arguments político-culturals tristament coneguts. Arreu del món les injustícies han de ser reparades, i encara amb “costes” o interessos d’indemnització; aquí hem estat molts anys sense poder ensenyar en català, i tots els mestres dignes d’aquest nom han d’estar disposats a col·laborar a corregir aquesta actitud culturicida.

El mestre és una persona que ha fet una carrera i té aptituds per a aprendre un idioma, sobretot si el pot sentir i llegir cada dia. Més encara si aquest idioma és neollatí, germà del que ell ha après a Madrid o a Badajoz. Si en aquestes condicions no el pot aprendre, és que no té la capacitat desitjable.

I si el que passa és que no el vol aprendre, és ell qui ens discrimina i refusa d’acompanyar-nos en el pacífic intent de suavitzar les ferides d’una agressió històrica “magistralment” exercida.