Història d’un home

Roger Rippert, francès, ha obtingut una medalla de plata al darrer Saló d’Inventors de Ginebra. Li han donat el premi per un “conjunt de conversió de l’energia d’expansió d’un gas en una altra forma d’energia mitjançant un moviment lineal alternatiu… etc.” També ha inventat una mena de “plat volant” de 50 cm capaç de transportar 157 quilos, i amb el qual podrà desplaçar-se una persona. Però el que m’ha impressionat són algunes coses que Rippert ha dit, entrevistat a ‘La Tribune de Genève’.

–Jo he “esgarrapat” la meva formació escolar com he pogut, perquè he estat dut d’un lloc a l’altre de França per les autoritats del meu país, que em creien en perill pel fet que jo era orfe. Quan jo tenia quinze anys, l’assistència que la societat creia obligat d’oferir als orfes consistia a tancar-los, privar-los de llibertat i de coneixements sense la contrapartida d’una mica d’escalf humà. Jo no feia altra cosa que fugir… i ésser repescat per la policia. Apassionat per la mecànica, als 13 anys hauria pogut entrar en una escola d’aviació que formava aprenents, però em calia un permís especial i el meu tutor no va voler presentar la meva petició. Des d’aleshores vaig refusar completament el sistema escolar, però vaig continuar aprenent tot el que podia, perquè estava convençut que ‘per a ésser lliure cal conèixer’ (ho subratllo jo). I que era més important “comprendre” que “saber”. En aquella època vaig adoptar una divisa: “Ésser, comprendre i compartir”, que és una transposició de “llibertat, igualtat, fraternitat”.

Rippert afegeix aquestes alliçonadores paraules:

–M’havien fet avorrir el treball, en el sentit que sempre m’havien obligat a treballar, però sense cap compensació. Només m’exigien que obeís. Al meu entendre, això és el més nociu que es pot inculcar en un infant: el disgust pel treball. Perquè, quan un infant troba el treball desagradable, mai no anirà endavant, ni en les seves relacions humanes i afectives. Als vint anys, després de fer el servei militar, em vaig sentir lliure i vaig exercir un gran nombre d’oficis. He estat funcionari –com a tècnic– però sense gaire èxit, perquè els meus superiors es preocupaven més de llur elecció futura que no pas de les tasques que els havien estat assignades. També he estat decorador de jardins, camioner, paleta, decorador de magatzems, director d’una instal·lació d’aigües residuals, etc. No he canviat pel gust de canviar, sinó per saber més coses. És difícil aprendre a partir de certa edat, i he corregut darrera els coneixements per recuperar el temps perdut. (De passada tenia cura de quatre nebots de 4 a 8 anys, “en revenja del que no m’havien donat quan tenia aquella edat.”). He après molt als llibres, però he descobert que l’essencial no és aplicar les fórmules, sinó comprendre l’essència del que veiem, del que volem fer. I he estudiat el Zen, que és un art de viure, de comprendre. Al capdavall, els dies tenen vint-i-quatre hores, i es poden aprendre i fer tantes coses…”

Història d’orfe per a fills de papà… Història d’inventor per als qui ja ho sabem tot.