Al voltant del rellotge

Ha mort Bill Halley, l’autor del famós “Rock’n around the clock”, la peça clàssica dins el gènere rock. Cada estil sol tenir un “punt de referència”: el vals, el “Danubi blau”; el tango, la “Cumparsita”; la bossa nova, “Desafinat”… Que el rock que ha marcat una època parli d’“around the clock”, és a dir, al voltant del rellotge, em sembla molt just. Penso que es podria defensar que les músiques són encarnacions sonores del temps.

Hi ha, almenys, cançons i temes musicals que tenen “data”. He escoltat no fa gaire les cançons de Marlene Dietrich i de Zara Leander, i he quedat esborronat per dos fets. Primer, per l’extraordinària qualitat de les interpretacions d’aquestes dues cantants dels anys trenta, sovint al servei de cançons molt ben fetes. Però també m’ha impressionat la capacitat d’evocació d’una època que posseeixen aquestes músiques, aquestes veus i aquests arranjaments. Comença a sonar el disc i ets transportat anys enllà, a uns anys –és curiós– que conscientment no he conegut. El mateix em passa amb la col·lecció que vaig fer de discos vells de Chevalier, o de Jack Hilton, aquells “fox-trot” que són “la música medieval de la música lleugera moderna”. Abans que una sèrie de televisió tingués l’acudit del “túnel del temps”, la música ja l’havia inventat. Escoltant aquests compassos es “veuen” moltes coses –formes de vida– definitivament desaparegudes. És un tema que sempre m’ha inquietat: per què unes músiques que en el seu temps no vaig fer meves, d’ençà que soc adult m’afecten d’una manera tan especial i em provoquen una incomprensible nostàlgia, com si anés bevent a cada nota un glop de tristesa… ¿És possible que aquesta música estigués en l’aire quan jo vaig néixer i se m’infiltrés per sempre en el subconscient? L’acuso amb una sensibilitat tan indefensa que em costa de creure que es tracti només d’un interès cultural o històric. D’alguna manera, doncs, aquesta música faria reviure les primeres impressions vitals, mai no madurades en el cervell. Seria un antic pòsit que, quan és remogut, enterboleix el dia present.

Si és així, tota música sona “al voltant d’un rellotge”, i no tan sols el rock de Halley. Cada u de nosaltres –i cada generació– té les seves músiques/data. En alguns casos es poden concretar perfectament: els primers balls adolescents en els quals sonava repetidament “In the mood” –“En forma”–, o aquell “bolero” que va lligat al record d’un festeig, o un “cha-cha-cha” que s’identifica amb un estiu determinat, etc. Els joves d’avui han datat els seus anys amb Pink Floyd, Santana o The Who. O amb un concert de Vivaldi o un “jingle” de Cola-cao.

Constantment ens anem omplint de músiques, que de moment semblen barrejar-se dins nosaltres com en un sac desordenat. Amb els anys, però, hi ha músiques que agafen un sentit inesperat; de cop i volta descobrim que són músiques-imant, que atreuen irresistiblement un dels records igualment perduts en el sac del temps.