Les espines de la democràcia

La rosa de la democràcia és encara, com deia un, el menys dolent dels sistemes de govern, o les espines i els fems l’han acabat marcint i podrint? Acabant de veure i sentir a la tele la presa de possessió i el posterior discurs de Donald Trump, estalviaré l’opinió als amables i ociosos lectors, sobretot per no dir coses que ja han dit els informadors i comentaristes que tot seguit l’han glossat, per cert al meu parer amb un excés de xerrera trivial i prolixa que impedeix sentir el que està passant. Estan cantades les fabuloses reaccions a la reimposició dels gèneres binaris, a la meravella d’haver estat salvada per Déu la vida de Trump perquè pugui portar el poble dels Estats Units –el millor del món i de la Història– al seu destí triomfal, a la contradicció de presentar-se pacificador i anunciar l’aniquilació dels enemics. Tot això –i la resta que em deixo– es comenta sol. Justament la novetat és que els informadors i comentaristes abans esmentats ho analitzen amb un llenguatge que només difereix de qualsevol ferotge antisistema en la virulència dels adjectius, la gesticulació i els decibels. I tot plegat deixa una indesempallegable sensació d’estafa.

No hi ha desengany, no hi ha desil·lusió perquè no hi havia hagut mai il·lusió. Que la política i la comunicació són una gloriosa farsa, els qui amb penes i treballs aspirem a un mínim de sentit comú ho sabem d’ençà que ens hem sentit –o cregut sentir– assistits per l’ús de raó. Des de l’òptica interna del Sistema, l’aspecte disfuncional en referència als discursos de fa trenta anys –per posar un xifra– és que la contestació al Sistema l’emana el sistema mateix, com una vacuna o com un contrafoc, per deixar l’oient apaivagat i tranquil –això últim ja depèn de la cultura general i de l’estat del sistema nerviós–. Se’ns ve a dir: no us volem prendre el pèl, nosaltres també sabem que tot plegat és una porqueria; no combreguem pas amb rodes de molí. Però, nois, i noies, això és el que hi ha, i no ho canviarà ni Déu, que prou feina té desviant les bales del cap de Trump.

En un altre ordre de coses es presenta la raresa que nosaltres (els catalans, els espanyols, els europeus, els qui es vulgui) ens sorprenguem fins a l’estripada de vestidures de les decisions electorals de la ciutadania nord-americana. Diem: que no ho veuen, que aquest individu és un primat de nul·la evolució, que és un bàrbar d’extrema dreta, que es passa per les parts nobles els drets humans, la justícia social, l’educació, la sanitat, la cultura (etcètera)? O és que aquesta immensa població és una massa inculta, barroera, xenòfoba, violenta i cobdiciosa. Hi ha dos elements de pes a considerar. El primer, la distància apreciativa entre la població dels Estats Units i la nostra. A les eleccions del novembre passat es va produir un fenomen relativament imprevist: gran part del fonament de la victòria trumpista va venir del vot dels immigrants acabats de nacionalitzar, que veien en l’obertura de fronteres promesa per Harris un risc per als seus llocs de treball, i del vot massiu dels homes negres, que van preferir un blanc testosteronofílic a una dona negra adalil d’igualtats i llibertats.

El segon element: nosaltres, els habitants ibèrics –per dir-ho amb el mot potser menys prejutjador–, ens sorprenem de l’èxit de Trump i se’ns fan de més bon empassar els de Collboni a l’Ajuntament de Barcelona i d’Illa a la Generalitat? Si no s’és espanyolista rabiós, el mandat d’aquests individus pot semblar com a mínim escandalós. Per cert, la gestió d’Illa tampoc empitjora el d’Aragonès. El nou ha fet seves les paraules del vell: no cal que els musulmans nord-africans s’integrin a Catalunya perquè ja són Catalunya. En una altra escala, com s’interpreta que el Congrés espanyol dels diputats es negui a la investigació parlamentària de l’atac a la població del 17 d’agost del 2017? Estem en condicions de treure banderes d’ètica a un Trump de qui sembla haver-hi proves consistents que va com a mínim estar al costat de l’assalt al Congrés dels Estats Units, si som incapaços de netejar la pròpia porqueria criminal?

Davant del caos general, la indiferència programada i el coneixement acorralat o atrinxerat, és possible emetre un missatge edificant? Des del desgavell dels anys quaranta del segle passat, està cada cop més en qüestió que la cultura ens faci millors, i sobretot que ens pugui salvar de res. És temerari o estúpid apostar per no deixar d’intentar-ho?