Joan Boscà i Almogàver

Mantinguem la calma. Això sempre. Però podríem aventurar que ni el Segle d’Or espanyol i, compte, ni el Quijote haurien pogut ser realitat sense aquest il·lustre senyor de tan singular nom. El seu origen, amb un “almogàver” de cognom, està fora de tota discussió. No cal ni trucar a l’Institut de Nova Història.

Aquest noble, poeta i sobretot traductor s’ha fet famós en els llibres de literatura per una valuosa aportació, la introducció al castellà del preciós vers hendecasíl·lab conreat al Renaixement arran de la seva estada com a ambaixador a Itàlia.

Això podria ser gairebé una anècdota en un expedient que destacava sobretot pel seu ofici com a diplomàtic al servei dels Reis Catòlics. A Itàlia, amb tot, va fer gran amistat amb la persona que havia de canviar per sempre més la literatura en llengua castellana: Garcilaso de la Vega. Perquè si bé els hendecasíl·labs de Boscà eren matussers, els del seu amic estaven a l’alçada de Petrarca.

Però la forma com aquest va esdevenir el rei del sonet a Castella i el far del Segle d’Or encara va ser més extraordinària. Els seus poemes i el seu llegat haurien caigut en l’oblit si el seu amic català no els hagués recopilat al final de la seva vida. Va morir, de fet, abans de publicar-los, però la seva vídua, en un altre gir de guió imprevist, els va imprimir a Barcelona pensant que portaria el seu marit definitivament a la glòria! Però va cometre un error, o l’encert de la seva vida, i al final de la compilació va col·locar un apèndix amb els poemes de Garcilaso, com per fer un favor a un amic.

Ara sabem que aquells sonets van ser un dels trets de sortida del renaixement en llengua castellana. I qui en va prendre nota va ser Cervantes, que va ser el seguidor més radical de De la Vega. I tot, gràcies al nostre “almogàver”.