Malencerts, pífies, nyaps
No canvia res i tot segueix igual aquest any: excel·leixen els disbarats i brunyols en creixença contra la llengua des dels mitjans. Ahir vespre mateix un comentarista de bàsquet deia: “El jugador protesta als àrbitres amb els braços en alt.” Els del temps de TV3 parlen sempre de besants de muntanya (petonejadors, doncs) en lloc de vessants. A les festes i celebracions sento dir que es donen petons en lloc de fer-los. A Catalunya Ràdio els futbolistes no cauen, sinó que es cauen, etc. M’hi emprenyo, i sort que una certa dosi d’ironia m’ajuda a aguantar-ho. Però la “bona” atzagaiada, viscuda en primera persona (perdonin si ja la saben), es produí ara fa 25 anys, veuran. El gener del 2000, al Motel de Figueres posàvem a la carta de restaurant les “turmes de vedell a la crema”. Feia poc que des de la Generalitat ens havien demanat si teníem carta de plats en català. Els vam dir que sí i ens demanaren fer-los arribar un exemplar que vam enviar uns dies després, quan les turmes ja havien entrat a la carta. Al cap d’un parell de setmanes ens van reenviar la carta, corregida. Havien ratllat la paraula vedell i hi havien escrit vedella. La nostra carta havia de dir, en català correcte segons ells, “turmes de vedella a la crema”. Al cap de pocs dies telefonaven del Servei de Català de la Generalitat des de Barcelona. El comunicant s’identificà i em preguntà què em semblaven les correccions de la carta. Li vaig contestar: “Ens hem fet un tip de riure..., si ho sabés…!” L’home em va dir per què, i li vaig respondre textualment (o quasi): “Miri, senyor N. (no diré el cognom, que era el d’una capital de comarca): si a Barcelona vedelles i vaques tenen collons, a l’Empordà encara no en tenen.” “Què vol dir, què vol dir...?”, s’esverà el funcionari. “Què són les turmes?”, li vaig preguntar. “Les turmes? La lletada o lletons, en castellà mollejas”, respongué. Reconec ara que, sense excessiva caritat cristiana, li vaig deixar anar: “Estimat senyor meu, les turmes són les criadillas castellanes, i en català també en diem testicles, ous, genitals...” Vaig trobar que la cosa era extraordinària i va fer molta gràcia (diguem-ne gràcia) a l’enyorat amic i professor mossèn Modest Prats, que ho explicava tot divertit –també.
