Cinquanta anys de la mort del dictador

Durant els llargs anys de la dic­ta­dura del gene­ral Franco, totes les ins­ti­tu­ci­ons del país, des de les eclesiàsti­ques fins a les espor­ti­ves, tenien el deure de ser­vir els interes­sos de la dic­ta­dura. Una vegada mort el dic­ta­dor, el fran­quisme no va morir sinó que es va man­te­nir al poder, fins i tot després de la mal ano­me­nada tran­sició democràtica, atès que molts sec­tors de les estruc­tu­res de l’Estat (les cla­ve­gue­res de l’Estat i la judi­ca­tura, espe­ci­al­ment) con­ti­nu­a­ren amb l’immo­bi­lisme total, tant que la judi­ca­tura, ava­lada pels dos par­tits d’extrema dreta, encara ara es nega a apli­car la llei d’amnis­tia.

Que el fran­quisme encara per­sis­teix ens ho demos­tra el fet que mai s’han des­man­te­llat totes les ins­ti­tu­ci­ons ins­tau­ra­des durant la dic­ta­dura mili­tar, com per exem­ple l’actual monar­quia borbònica, en la qual l’ales­ho­res príncep Juan Car­los va jurar fide­li­tat als “Prin­ci­pios del Movi­mi­ento Naci­o­nal”; també els cos­sos poli­ci­als de la Guàrdia Civil i la Poli­cia Naci­o­nal, així com la pode­rosa judi­ca­tura, seguei­xen amb el mateix patró fran­quista d’ales­ho­res. Quan un estat vol com­me­mo­rar els 50 anys de la mort del dic­ta­dor, el que hau­ria de fer, i no s’ha fet, seria nete­jar tot allò nefast que tota dic­ta­dura deixa, així com res­ti­tuir les estruc­tu­res ante­ri­ors al cop d’estat mili­tar, espe­ci­al­ment a l’haver pro­vo­cat tres anys de guerra civil i més de 50 de dic­ta­dura amb i sense Franco.

Cal també fer esment dels que van apro­fi­tar aque­lla situ­ació per, com qui no vol la cosa, esde­ve­nir ali­ats dels hereus del fran­quisme després de la mort de Franco: aquest fou el cas de qui fou secre­tari gene­ral del PSOE, par­tit que ales­ho­res s’havia exi­liat a França després del cop d’estat mili­tar. Felipe González va acon­se­guir ser ele­git secre­tari gene­ral del par­tit gràcies al pas­sa­port que li va ofe­rir l’home fort i de con­fiança de Franco, l’almi­rall Car­rero Blanco, ofe­ri­ment supo­sa­da­ment no gratuït (?), amb el qual va poder viat­jar a Sures­nes (França), on es va cele­brar el congrés per ele­gir el nou secre­tari, el 1974. La pugna per la pre­sidència fou entre el sec­tor basc, de Nicolás Redondo, i el sec­tor sevillà de Felipe González. El resul­tat final tot­hom el sap.

Les heme­ro­te­ques també el rela­ci­o­na­ren com a vice­pre­si­dent del govern frus­trat que pre­si­di­ria el gene­ral Alfonso Armada després del 23-F del 1981. Tot indica que aquest mili­tar, secre­tari gene­ral de la Casa del Rei, fou l’ins­pi­ra­dor de facto de l’esmen­tat cop d’estat. La seva vin­cu­lació amb la Casa del Rei i el fet de ser mem­bre de l’Estat Major Cen­tral li eren pro­pi­cis. El cop d’estat tenia per objec­tiu fora­gi­tar de la pre­sidència Adolfo Suárez, atès que per als col­pis­tes tenia una visió d’ober­tura que ni el rei ni la majo­ria de mili­tars accep­ta­ven. Aquell nou cop d’estat del 1981 si s’hagués produït en un país de tra­dició democràtica s’hau­ria apro­fi­tat per depu­rar els col­pis­tes, cosa que no es va fer; només va com­por­tar presó(?) per a alguns, presó a cos de rei i sense per­dre ni els seus càrrecs ni les pre­vis­tes pro­mo­ci­ons mili­tars...

Des d’ales­ho­res ens ha tocat ser gover­nats pel bipar­ti­disme cons­tituït: pel PSOE o pel PP, que tant els uns com els altres sem­pre han tin­gut com a objec­tiu fona­men­tal aquell prin­cipi neta­ment fran­quista de vet­llar per “la uni­dad indes­truc­ti­ble de España”, i és per aquesta raó que tant uns com altres van votar a favor d’apli­car l’arti­cle 155 d’una llei del tot obso­leta, en con­tra de Cata­lu­nya, quan gover­nava el nefast Rajoy, que va pro­vo­car la més greu càrrega de la “Poli­cia Naci­o­nal i la Guàrdia Civil”, con­tra la ciu­ta­da­nia que anàrem a votar en el referèndum d’inde­pendència, pro­mo­gut pel govern català davant de l’obs­ti­nada nega­tiva del govern Rajoy que es pogués cele­brar. Tot i així, mal­grat tots els impe­di­ments, votàrem l’1 d’octu­bre del 2017.

Tots recor­dem les con­seqüències d’aquell històric 1 d’octu­bre: presó per a la major part dels diri­gents inde­pen­den­tis­tes, amb un judici amb argu­ments ten­den­ci­o­sos i clara volun­tat de pro­cla­mar una sentència del tot injusta i ven­ja­tiva. Uns jut­ges que, per la seva ide­o­lo­gia fran­quista, ara s’opo­sen fron­tal­ment al poder legis­la­tiu i van en con­tra d’ator­gar l’amnis­tia als diri­gents inde­pen­den­tis­tes, però que no han tin­gut cap mena d’escrúpol a ator­gar-la imme­di­a­ta­ment als poli­cies i guàrdies civils que, més que apli­car-los l’amnis­tia, se’ls hau­ria d’haver empre­so­nat i expul­sat dels seus cor­res­po­nents cos­sos poli­ci­als.