A 40 anys de la mort de Franco

El 2015, amb aquest títol, el Centre d’Història Contemporània de Catalunya, de la Generalitat de Catalunya, i la Societat Catalana d’Estudis Històrics, de l’Institut d’Estudis Catalans, vàrem commemorar aquella efemèride en un simposi que reuní nombrosos historiadors, alguns d’ells doblats en la seva condició de polítics. El simposi abastà també els àmbits dels Països Catalans, amb ponències sobre les Illes (Sebastià Serra) i el País Valencià (Vicent Flor). El nostre objectiu consistia, a partir de fer un retrat el més fidel possible de la realitat política i social a Catalunya i Espanya aquell 1975, a analitzar el canvi que havia experimentat el país. El resultat va ser una publicació, que considero l’arrencada obligada per a la reflexió que les institucions promouran aquest 2025.

L’Espanya i la Catalunya de 1975 eren països damunt els quals la trepitjada assassina del franquisme s’havia produït de manera despietada. Hi persistien les injustícies més punyents: famílies vivint en condicions precàries; ciutadans sense una sanitat digna; nens i nenes sense escolaritzar; milers de treballadors en atur; un país que vivia enmig de l’obscurantisme religiós; en què la policia reprimia els moviments universitaris i les mobilitzacions obreres; un país sense llibertat política, ni sindical ni d’expressió; un país que patia, i pateix, un espoli fiscal que frenava el benestar dels catalans; en el qual els drets de les dones era trepitjat (ponència de Marta Selva) i eren vexats aquells que tenien una sexualitat “diferent”; un país el Caudillo del qual va morir assassinant innocents. De tot això es va parlar en el simposi del 2015, i sobre una Transició damunt la qual existien dues interpretacions historiogràfiques oposades. Se’n feu ressò el professor Joaquim Nadal, en recollir l’afirmació del doctor Pere Ysàs, que havia escrit en relació al debat “entre dues explicacions, que, tanmateix comparteixen bona part de l’argumentació bàsica: la de l’èxit del canvi polític conduït per una part del reformisme franquista, i la que, reforçada i ampliada en els darrers anys [som al 2015], considera la Transició com la font de tots o gairebé tots els mals del nostre passat immediat i del present”.

En relació amb aquesta dualitat, els ponents varen presentar les seves conclusions sobre els aspectes econòmics, demogràfics, comunicacionals, polítics, internacionals, idiomàtics, culturals, sanitaris o judicials. Pel que fa a aquest darrer aspecte, i en base a una referència històrica que hem de considerar actual, el jurista Santiago Vidal afirmà: “La justícia espanyola vigent pateix molts dèficits acumulats al llarg dels darrers anys, fruit d’una manca d’adaptació a les exigències d’un Estat democràtic de dret. La Transició ha estat, en aquest àmbit, un fracàs irrefutable.” Jo mateix, en proposar un balanç de la Transició, vaig sostenir que es podia considerar positiu, però no triomfalista. Els textos aportats pels ponents eren un remei per a aquells que tot ho troben malament. I vaig concloure, potser amb excessiu optimisme, “que si continuem treballant bé, en pocs anys aconseguirem posar fi, o reduir de manera substanciosa, les desigualtats que encara enterboleixen la feina feta fins avui”.

En analitzar les relacions Espanya-Catalunya: quaranta anys de desacords, el professor Roig i Rosich va dir: “Catalunya se sent exclosa i viu una progressiva desconnexió d’Espanya. Hi ha un cert convenciment que dins Espanya, Catalunya està abocada a una decadència econòmica i política, i a una despersonalització cultural i lingüística que la deixa sense futur, i que la via de la independència és l’única que pot permetre tirar endavant.”

En la lliçó inaugural, l’historiador Borja de Riquer va concloure –i amb les seves paraules ho faig també jo en aquesta ressenya d’un llibre que hauria de ser de lectura obligada per a aquells que assumiran la commemoració d’aquests 50 anys de la mort de Franco–: “L’actual procés sobiranista català penso que ja és irreversible, que no té marxa enrere. És, de molt, la més ferma i massiva mobilització catalanista de la història contemporània. La realitat és que avui, la gran majoria dels catalans ens sentim profundament incòmodes dins l’actual sistema polític espanyol i considerem que tenim tot el dret a decidir democràticament el nostre futur.”

En síntesi, el simposi del 2015 no pretenia tant explicar què va ser el franquisme com allò que havíem fet per construir un país millor. En això, hauria de consistir també la commemoració que ara anuncien tant l’Estat espanyol com la mateixa Generalitat de Catalunya.