I volen que no ens indignem

Té un fill de 15 anys que ara pot anar de Badalona a Barcelona en metro, autobús, tramvia o tren tantes vegades com vulgui perquè sap que abonarà el mateix si es desplaça un sol cop com si es torna un addicte al transport públic i fa mil viatges en un trimestre: zero euros. Ara bé, al març és el seu aniversari, el de l’adolescent, i en farà 16. Si vol continuar usant aquests transports per moure’s per la zona, i mantenir el nombre il·limitat de viatges, ell o els seus progenitors hauran de desembutxacar 281,6 euros anuals (70,4 per trimestre). Un gran regal d’aniversari i una barbaritat que no hi ha per on agafar-la. La mare també usa el metro per dirigir-se cada dia al lloc de feina. Ara, gràcies als descomptes introduïts fa un parell d’anys, abona 22 euros al mes. És qüestió de dies que entrin en vigor les noves tarifes i que cada targeta li pugi fins als 35,20 euros. Si fossin els únics increments que ha d’afrontar amb l’entrada d’any, encara picaria de mans. Però quan prediu el cistell d’anar a comprar, i sent a parlar d’increments d’IVA i no sap quantes històries més, és quan es posaria a plorar i s’allargaria fins a la setmana dels tres dijous. Per acabar d’adobar el seu estat d’ànim, només li falta sentir polítics amb sous anuals de sis xifres tirant-se els plats pel cap i convertint en armes llancívoles tot allò que empobreix la ciutadania. O llegir notícies sobre empreses de transport que depenen de l’administració pública i que justifiquen els augments per ser sostenibles econòmicament, quan la llista de directius que guanyen al voltant de 150.000 euros anuals és tan llarga com el rostre que s’ha de tenir per espolsar-se totes les culpes. Però evidentment, després no falten els il·luminats que li expliquen que la gent es deixa entabanar perquè el món va ple d’analfabets. I després, tothom a lamentar-se perquè la gent vota el que vota.