Plantar cara

Com que el gener no ha vençut, encara s’hi val a fer bons propòsits per a aquest any. Serveixi, doncs, aquesta crònica per proclamar una idea de capteniment individual però també una invitació a una determinació col·lectiva, perquè els murs no s’aixequen amb un sol maó sinó que cal posar una peça damunt d’una altra fins a completar el propòsit i enllestir l’obra.

Per fer-ho caldrà baixar al nivell del llenguatge planer, de carrer, perquè aquesta és l’estratègia que sembla que fa forat. Serà indispensable deixar-se de cortesies lingüístiques i anar de dret a queixalar, de dret a la jugular i després escopir el coàgul de sang resultant de l’estrebada, perquè és mala sang, sang infectada, sang que embruta el cor i també les paraules.

El discurs de l’odi contra el que és diferent, excloent de la persona i la condició humana, que es difon cada cop amb més insistència aprofitant faristols d’administracions públiques i que s’amplifica a les xarxes socials, ha de ser combatut des d’ara mateix amb el mateix grau d’intolerància que fan servir aquells que l’atien quan es pronuncien carregats d’odi sobre ciutadans d’aquest país amb pell, religió i costums diferents dels seus.

Cal baixar a l’arena. Cal anar al combat, plantar cara. Cal vomitar-hi arguments a sobre amb el mateix desdeny amb què malparlen d’aquells que no són com ells. Posar-hi paraules que ofeguin les seves ofenses a la condició humana. Cada estupiditat que diguin cal girar-la, projectar-la en contra seva. Si es fa bé, si es repliquen un a un tots els gargalls mentals que escupen de mica en mica quedaran colgats en un toll nauseabund, un bassal putrefacte que quan solidifiqui els ofegarà fins a poder dir que s’han convertit en alguna cosa similar a una merda seca. No és cap insult, és una metàfora, mirall on s’haurien de veure reflectits aquells que articulen un discurs que neix de la idea mare que jo soc millor que tu, perquè jo he nascut aquí i tu no. Pensar i actuar en conseqüència amb aquest plantejament, marcar una ratlla de superioritat amb el que ha vingut de fora és, simplement, una conducta repugnant.

Com que no hi ha raó, hi ha les mentides, la deformació de les dades per bastir un discurs polític que diu que el foraster de pell fosca ha vingut des de milers de quilòmetres lluny per posar en risc l’estabilitat del català de pell blanca. Un cop consolidada la mentida, a força de repetir-la mil i una vegades, aleshores l’estratègia passa a ser la de difondre la por, com a eina centrifugadora que aplega voluntats a l’entorn dels que prometen l’impossible; que Catalunya deixi de funcionar com ho fa tot el món on els països rics són el destí dels ciutadans que fugen de la pobresa en què els ha tocat néixer.

El plantejament que posa al mateix nivell ideològic la defensa d’una Catalunya pura i deslligada d’Espanya fa tanta basarda, fa tant de mal, que sembla parit expressament per aquells que la volen castellana i només castellana, com a últim pas de d’una conspiració contra el moviment sobiranista.

No, el 2025 no es pot deixar passar ni un dia sense un acte que defensi un país obert, fraternal, de pensaments nobles, un país modern de Lamines i Joseps, Zakires i Joanes, una Catalunya que mengi halal, fuet i pa amb tomàquet.