Rocacorba

Vaig enviar una fotografia del cel que era un mar de cabretes. Les antenes de Rocacorba s’escarrassaven a punxar aquells núvols que anuncien pastetes al terra; el refranyer popular fa bé de mirar enlaire. Des de la finestra de la meva habitació, en una il·lusió òptica, els tres repetidors de televisió que coronen el cim de 991 metres d’altitud apareixen, en l’imaginari de la innocència infantil, com a Tres Reis d’Orient davallant el pla carregats de regals. El paisatge ens defineix. De Banyoles, la que feia la foto; de Canet d’Adri, la que la rebia. Des de l’estany, la visió de les antenes, coronant una tiara massissa, de relleus abruptes i escarpats, recorda que l’espectacularitat de la vista, quan el cel és serè i no lletós, és la que es guipa des de les altures, des del santuari, des d’aquella roca amb forma de proa de vaixell i la creu vigilant, que sempre ha tingut la millor talaia. És la recompensa a l’esforç de pujar-hi. Ho saben bé els ciclistes, els locals i els forasters, que del camí de pelegrinatge n’han fet ruta i una marca comercial. La geografia situa Rocacorba entre la vall del Ter, el pla de Banyoles i la vall de Llémena. El punt més alt de la comarca, no com a límit, sinó com a punt cardinal; referència per als que hem crescut amb el cim atent com un guardià mític que a través de corriols antics, de senders excursionistes, obre la porta i no la tanca.